El teorema del 9

Qr

2009-01-01T02:24:00.002+01:00

Estrella

2009-01-01T01:48:00.002+01:00

L'estrella de la nit

d'un somni perdut

brilla feixuga

brilla poruga

brilla sincera

brilla romàntica

brilla covarda

brilla... i de cop i volta

fuig.

Llàgrima

2009-01-01T01:38:00.002+01:00

Eixuga els teus ulls abans

no caigui la darrera

llàgrima, per qui no

s'ho mereix, per

qui tampoc

fa fal-

ta.

Cendra negra

2009-01-01T00:51:00.004+01:00

Cendra negra que s'eleva com fum de l'ànima eterna
s'envoleia ben amunt, amunt, amunt fins que l'engoleix
el mantell de la dama fosca.

Cendra negra que s'entafora com un avís abans d'hora,
del vent prematura filla un cop de sort o de fortuna
com la lluna que l'encega.

Cendra negra que encara crema com branca de pi encesa,
consumint i pervertint tot aquell qui s'hi emmiralla
la seva dolça i dura cara.

Cendra negra que s'escapa com l'aigua entre les mans
corre ben avall, profunda i clara fins que s'escola
sota un vell faig.

Epitafis d'any nou

2009-01-01T00:44:00.002+01:00

Segur que l'any passat va ser millor.

Et desitjaria bon any nou però em fa mandra aixecar-me.

No he begut, ups!, gaire...

Ni tampoc he conduït... O això crec.

No estic jeguent per culpa del raïm.

Molta polla lluminosa i poc Molina.

Era xinès però el regal el vull igual.

Per fi m'heu deixat de tocar el nas amb les campanades.

Quina pau, quina joia, quin munt de merda a aquestes hores.

De la metzina i la mentida a l'amenaça

2008-10-14T21:06:00.003+02:00

Sempre n'hi ha d'il·luminats, gent malalta i amb seriosos problemes psicològics que gaudeixen d'un tracte preferencial simplement per la ignorància i la covardia dels seus interlocutors. Gent sense escrúpols que intenta alliçonar els demés per pura vanitat, per autoafirmar-se cada dia en el seu submón, sentir-se integrat allà on el capritxós ego deixa caure la seva meravellosa, perfecta, tova i tendra i sublim cagarada. Pura paranoia basada en mentides i veritats a mitges, insinuacions i amenaces fetes amb total impunitat, tolerades pels qui no es prenen seriosament la qüestió.

Fruit d'aquesta paranoia apareixen altres factors a tenir en compte: ús dels mecanismes de la societat i l'ús dels sentiments de la societat. Entenem per mecanismes tot allò que l'estat de dret posa al servei del ciutadà base per expressar-se lliurement, fins aquí no hi ha cap secret. La part important és l'ús dels sentiments de la societat: amor, odi, compassió, pena... i por. Sí, la nostra amiga que ens acompanya cada vegada més en qualsevol trajecte en transport públic, en cada viatge intercontinental, la psicosi de morir, la psicosi de semblar qui sap què no sigui que qui sap qui digui que sóc tal o pasqual.

Ai la por! Por d'enfrontar-se a algú, por de no treure benefici d'una situació, por d'espifiar-la, por d'expressar-se, por a fallar. I aquesta por reconvertida en pur sensacionalisme i ànsia d'èxit, però al cap i a la fi por, ens va destruint com a societat. I totes les nostres pors, temerosos nosaltres d'experimentar-les, per pura passivitat i indiferència poden acabar enmetzinant la situació fins a límits exagerats i irresponsables.

Una mica de cordura no aniria pas malament. Ja n'hi ha prou de fotre-li pel broc gros, deixar que personatges de dubtosa moralitat posin en boca de la majoria opinions i suposicions, falsos testimonis i manipulacions estúpides i infantils. Com a individus hem de fer front a aquests atemptats a la intel·ligència, posicionar-nos i fer notar la nostra opinió. Prou de deixar les apreciacions sobre el que ens afecta a autèntics kamikazes descerebrats moguts per un fals ego i ànsies de poder i reconeixement.

I, pitjor, que vinguin de fora. És que només som capaços d'importar bojos? No som capaços d'atreure al nostre entorn algú que realment ens faci millorar? És cert que pel fet de ser de fora tenen més dret a protagonitzar les nostres vides? És més cert el que diu algú de fora que el que diu algú autòcton? ÉS PUR SENSACIONALISME ELEVAT A ESPECTACLE MEDIÀTIC DE BAIXA QUALITAT! De bojos, d'estafadors, de lladres, de farsants, de fatxendes, d'il·luminats... ja en tenim molts d'autòctons i no els hi fem pas cas.

I el pitjor és que seguim igual, acceptant-ho tot com a cert, sense esperit crític i sense posicionar-nos, deixant fer i desfer sense intervenir, veient com l'edifici s'ensorra i esperant poder volar quan caigui definitivament.

Sí, sí, tots els porcs volen, ho sabem tots.

"Unitat dels polítics catalans al marge de l'Estatut." Per Alícia Sánchez-Camacho.

2008-09-27T14:44:00.003+02:00

A vegades estem distrets, centrant la nostra atenció en el futbol, en l'economia, en els bolets, en mantenir la línia... i ens oblidem del veritable fons de la qüestió. Sort que els nostres amics del PP sovint, com que no tenen res a perdre, ens il·luminen una mica el camí de la vida i de la cruel realitat del ciutadà normal.

Deu fer cosa de 10 minuts escolto a les notícies de TV3 unes declaracions "flipants" d'Alícia Sánchez-Camacho, la presidenta del Partit Popular de Catalunya. Sí senyora, un deu. Vostè sí que val. Des d'aquest humil i gens pretenciós blog un republicà la felicita un servidor per la seva brillant descripció del model polític que vostè desitja i, pel que sembla, apliquen amb èxit en els seus models de negociació.

Visca la transparència. Miri, tenia molts motius per no votar ni boig el PPC però me n'acaba de donar un altre.

Gràcies per descobrir públicament i deixar amb els pantalons baixats a tota la política catalana de cop.

Gràcies per insinuar el no compliment d'una llei en "benefici" de no se sap molt bé qui.

Gràcies per insinuar que mentre vostès, els polítics, estiguin contents i amb les butxaques plenes i força relacions socials se'ls en refoten els ciutadans i les seves vides.

Gràcies per tot Sra. Sánchez-Camacho, estic convençut que el Sr. Sirera o el Sr. Piqué no haguéssin tingut el morro de dir el que vostè ha dit. Almenys avui som una mica menys ignorants i innocents que ahir.

Els papers

2008-09-14T03:42:00.003+02:00

Vivim en un país on la impressió de papers sense sentit per empaperar tota mena de lavabos i després passar-te'ls per on l'esquena perd el seu nom és un esport nacional. Papers i més papers que ens omplen la vida, que ens l'amarguen, que ens donen aquell to a vegades blanc, a vegades salmó, a vegades groc fluor, aquest toc de llum i color necessaris per viure en plena harmonia en aquest món superempaperat.

No em voldria oblidar de desitjar una cordial salutació a totes les grapes que acompanyen aquests magnífics papers i la seva grata i desinteressada companyia en tantes i tantes hores plenament ben invertides fent tota mena de fotocòpies.

Des d'aquestes línies encoratjo a tothom que vulgui empaperar el seu lloc d'evacuació de fluids corporals amb les meves estúpides reflexions espontànies que agafi un rotulador fluorescent i es dediqui a subratllar tots els adjectius i adverbis que hi trobi. Almenys és un exercici idiota més diferent del cansat i esgotat fins a l'eternitat sudoku.

Visca el producte nacional!

Futilitats

2008-09-14T03:34:00.002+02:00

Faig rodar la plena ampolla
per trobar olors a l'aire
que em recordin cada dia
com se m'han quedat les vergonyes.

Fico el nas a cada porta
per mirar si dono la nota
i amb una mica de mala sort
enganxar-me'l i retirar-me a Andorra.

Beuria cervesa de la fresca
si m'arribessin les misses
però per fer pena pel carrer
no val pas la pena gastar-se un duro.

I si per duros estigués
dormiria panxacontent
sigui del dret o del revés
amb un daikiri a la mà i la butxaca ben plena.

Aquí i allà

2008-09-06T01:15:00.004+02:00

Sóc d'aquí i voto allà.
Sí, si fos d'allà votaria aquí,
però com que no sóc pas d'allà
voto el que em sembla aquí
i el que em diuen allà.

Però com que he de ser d'aquí
i no pas d'allà,
faig veure aquí
que sóc d'aquí
per votar aquí
i allà faig veure que sóc d'allà
per votar allà.

Si no fos d'aquí i no votés allà,
votaria allà,
però com que seria d'allà
i no votaria allà
el que em semblaria aquí
i el que em dirien allà,
semblaria que no sóc pas d'allà
i no podria votar aquí
el que sigui allà.

Per tant, faria veure que sóc d'allà
per votar aquí
i faria veure que sóc d'aquí
per votar allà.

O faria veure que sóc d'aquí
per votar aquí
i faria veure que sóc d'allà
per votar allà.

O no sóc ni d'aquí ni d'allà?
O sóc d'aquí i sóc d'allà?
Mal negoci. Aquí i allà.

Quina mala sort....

2008-09-02T00:51:00.002+02:00

Quan era mort el combregaven
quan era a punt de morir
ningú el vetllava
quan es va posar malalt
tothom el defugia.

Quan es va jubilar
es va comprar un pis a la costa
quan treballava era el més ruc
quan va morir la seva dona
quasi la palma de fotre-li a la beguda.

Quan va acabar els estudis
no va trobar cap feina
quan va començar a estudiar
va triar allò que els pares volien
quan era un crio tothom se'n burlava.

Quan era un nen petit
els parents el marginaven
i era tan desgraciat que
quan va néixer era raquític
i a sobre l'havien concebut de rebot.

El rap

2008-08-29T20:31:00.003+02:00

Avui genero una estafa cultural
meitat guerrera, meitat inusual
per tot aquell que m'odia
i per qui no em vol cap mal
una petita rima
al més pur estil occidental.

També podeu interpretar aquest rap
amb cua de lluç i a la cassola
per qui té una gana d'animal
i una boqueta de marmota
res més bo que fotre mà
a un tall de fuet amb pa.

I si encara em vols fer emprenyar
poca conya, que estic cremat;
gens de ganes de currar
i encara menys de produir
per aquell que el dia somia
i no fa res per l'endemà.

Busca i remena

2008-08-28T18:52:00.002+02:00

Busca i remena
entre la brossa del carrer
busca-hi bé
que hi trobaràs carronya.

Busca i remena
entre els fulls d'un calaix
busca-hi bé
que arrugats els treuràs.

Busca i remena
entre els llibres vells
busca-hi bé
que segur que estornudaràs.

Busca i remena
entre les teves neurones
bé, tranquil, descansa
que no hi trobaràs pas res.

La tramuntana no bufa del nord a Puigcerdà

2008-08-27T14:57:00.004+02:00

La tramuntana bufa de l'oest. Bufa i bufa i bufa des de tot arreu menys del nord. Clar que és difícil establir un nord geogràfic sense gaires instruments de mesura o coneixements previs, però un cert marge de tolerància és positiu i enriquidor. El que ja no està tan bé és fer bufar la tramuntana des de qualsevol lloc per conveniència.

Sí, la conveniència. Aquella noble art d'adaptar pensaments, paraules, fets i obres a les circumstàncies més favorables des d'un punt de vista poc moral (ho suavitzo) i, sovint, responent a interessos particulars, lluites de poder, diners, estafes i demés. Quan el vent del nord és favorable, a tothom li va bé, tothom encara la seva vela i fa camí sense estorb, tot recte, sense pensar. Però quan bufa del nord i a tu et va millor per la butxaca que bufi de l'est, costa molt ser suficientment recte com per no estar temptat a predicar que bufa de l'est. Això té dos noms: demagògia i engany.

I clar, sempre hi ha qui accepta tot el que se li diu sense cap mena d'esperit crític, sense anar al fons de la qüestió, sense informar-se prèviament. I llavors ja l'hem espifiada: la bola, la mentida, el rumor, es va fent gran i s'escampa i es transforma destruint fins i tot el propi creador. Doncs mireu, a mi el que digui un paio no em serveix. Sempre m'informo prèviament abans d'emetre una opinió prou formada sobre qualsevol tema. JO NO FAIG EL JOC als qui se serveixen de l'engany i la manipulació dels fets per obtenir un benefici propi (ja sigui electoral, polític, econòmic o social).

No n'hi ha prou en dir que he fet tal o he fet qual cosa... S'ha de fer. De penjar-se medalles tothom n'és hàbil, però treballar en silenci a favor de la societat i els teus conciutadans amb humilitat i sense ànim de lucre i/o protagonisme costa molt. I el pitjor de tot, que des de la propia societat es glorifica i magnifica a aquest tipus d'individus oportunistes que un bon dia van decidir sortir de la seva mediocritat, liar a mitja Vila en qualsevol tipus d'event, i desaparèixer com el fum quan més els hi ha convingut. Vull recordar diferents activitats i fires que s'havien de menjar el món els responsables de les quals s'han fet fonedisos: la fira inmobiliària, la fira del porc i del formatge, la mostra gastronòmica, pirineus XXI (aquest sí que s'ha fotut calers a la butxaca segons sembla), revistes d'anuncis més o menys reeixides, associacions de veïns que sorgiren del no res com a lobbis polítics, estrangers que estaven a la sopa de tot plegat i ara ves-los a buscar (per exemple a Itàlia...).

I nosaltres, pobres il·lusos, els idolatrem, els fem cas perquè són de fora i ens pensem que tenen més món i més cultura que nosaltres, i ens intenten regir les vides o part d'elles, i garlen i garlen i garlen, fins que un bon dia desapareixen. I quedem nosaltres, enmerdats fins al coll, amb cara de rucs i veient com un altre ignorant ocupa el seu lloc.

Amb tot això només es demostra com d'egoïstes i caragirats som la gent d'aquí, que per un duro, una pela, som capaços de destripar-nos els uns als altres tal com déu va destripar el seu anyell.

Reflexionem-hi, pel bé de tots.

I la frase del dia: "De res serveix córrer, millor és sortir a temps". La Fontaine

Aclaració

2008-08-27T14:36:00.000+02:00

L'autor d'aquest bloc ha decidit eliminar tots els comentaris pujats de to i fora de context d'aquest i de tots els posts. S'adverteix a qui es passi de la ralla que li seran borrats tots els seus comentaris poc respectuosos i maleducats en el termini de temps més curt possible.

No obstant, si la participació és coherent, respectuosa, vols aportar quelcom més, un punt de vista diferent, sempre que estigui escrit des del respecte i la tolerància, no dubtis en començar (seguir) opinant.

Moltes gràcies.

Meister, l'administrador del bloc.

Desesperat

2008-08-25T21:35:00.002+02:00

Venc al millor postor informació privilegiada.

Raó: l'accionista majoritari.

Hipòcrites

2008-08-25T16:12:00.004+02:00

La hipocresia
del qui aplaudeix sense glòria,
la mateixa efímera escridaçada
del qui sense raó critica.

De l'inútil aplaudiment
a la burla més punyent,
fan el penós ridícul des
del més egoïsta al pur botifler.

No hi ha pas solució quan un
només es preocupa per omplir
el seu sarró a costa d'un veí,
a costa d'un servidor.

Inconvenient

2008-08-24T20:21:00.003+02:00

Hi ha una cosa de tu que no m'agrada. No sé què és, però la detesto. Detesto detestar allò que no entenc i que no veig. Quina ràbia detectar alguna cosa que teòricament no pots detectar però que saps que hi és, que la notes, que tens la certesa absoluta de la seva existència i, no obstant, no la pots demostrar. Em fot nerviós tot això.

Molt nerviós, perquè no m'agrada veure el que no vull ni vull veure el que m'agrada. M'agrada el que vull i detesto el que no m'agrada i alhora detesto el que vull i m'atreu el que no m'agrada. M'agrada o no m'agrada, detesto o no detesto?

Curiosa ironia.

Disculpes

2008-08-23T16:35:00.003+02:00

Perdonin-me un moment,
sigui nerviós o pacient,
no és pas una tonteria.

Disculpin-me un instant
que el mestre aquí present
se'n va al lavabo tot volant.

El procés

2008-08-23T00:21:00.003+02:00

M'aixeco torrat i obro la
pantalla,
escric simplement qualsevol
rucada,
pitjo seguidament publicar un
missatge
i apareix aquesta magnífica
pedrada.

La boira

2008-08-22T18:20:00.003+02:00

La tenebrosa llum de l'albada,
premonitori avís de la tronada,
foc del cel poruc
d'enyorança,
bes de l'infern on tothom
s'hi abraça,
aigua del fred que amb calor
avança,
que ens porta el miracle:
una bona pedregada.

El clau

2008-08-22T01:31:00.002+02:00

I
cla-
và
el
clau
per
la
cabota
encara que la sòlida taula no es deixés pas penetrar.

El cop

2008-08-21T18:09:00.003+02:00

M'aixeco del llit i em foto
un cop de cap contra
l'armari.
Podrida ironia.

Em faig l'esmorzar i em foto
un cop al cap amb
la nevera.
Podrida ironia.

Surto al terrat a regar les plantes
i em foto un cop de cap
amb el marc de la porta.
Podrida ironia.

Em poso a l'ordinador a escriure
i em fa tant de mal el cap
que no em surt cap lletra.
Podrit poema.

De la cara

2008-08-21T11:28:00.002+02:00

Per la boca surt la broma
més que feliç
sempre estúpida.

Per l'orella entren sons
més que feliços
sempre soroll.

Pels ulls entren imatges
més que felices
sempre inexactes.

I pel nas?
Hi entra merda
i hi surten mocs.

Ai, quina picor!

Fuig

2008-08-20T21:50:00.002+02:00

La flatulent aroma del qui a la mort s'abraça,
pèrfida ironia pel cavaller ennegrida,
dies de pluja
sense mica d'enyorança,
fuig
fuig de mi, fuig d'aquesta casa.

El DNI

2008-08-20T16:57:00.003+02:00

L'estrès et gira la cara
mentre tu la ment escalfes
però si un bon cop de cap necessites
amb o sense manilles
passa per la policia
a renovar-te el DNI.

Els designis

2008-08-20T01:13:00.002+02:00

La fosca memòria que encega l'ase
fa brillar de goig el rostre afable
del qui amb esforç avança,
sense temença ni recança,
per on no hi ha cap traça.

Pel tortuós camí de l'últim dia
aixeca somrient la teva vista
per seguir, valent, endavant
sigui corrent o sigui volant,
perseguint un somni errant.

Si la sort se't mostra esquiva
persegueix-la amb bonhomia
i l'ombra de la llum brillant
eclipsarà l'atzar crispant
durant un fugaç instant.

La sardina

2008-08-19T16:17:00.003+02:00

Oh sardina de la meva vida
entra a la meva panxa
ben rostida.

Del mar blau ets la mestressa
i a les llotges fas molta pena.
No em toqueu la sardina
que m'encanta com em mira!

Oh sardina de la meva vida
fot-li un cop de cua
a la gent tan malparida!

No menjaràs sardina en la teva puta vida

2008-08-19T16:02:00.006+02:00

En la puta vida m'he menjat una sardina. No aguanto aquell gust de peixot ben marejat i aquella ferum putrefacte que puja per les vies respiratòries. És fastigós. Sí, admeto que a algú li pot agradar, de fet els islandesos mengen tauró podrit. Sí, sí, carn de tauró pescat o embarrancat o mort accidentalment o malalt: és igual. La qüestió és fer-lo podrir i quan fa una fortíssia olor de MERDA, llavors està preparat per assecar-lo.

Ai la merda! Com ens agrada realitzar perilloses maniobres militars per llançar-nos una bona cagada a la cara. Un tros de matèria fecal fresca, marró, calenteta... directe al mig del front. El pitjor de que et llancin un projectil d'aquesta naturalesa és el suc fastigós que cau per efecte gravitacional i s'escola per totes les arrugues del teu front, celles, pòmuls, nas i... boca. Mmmm és un sabor sensacional. Hi ha gent que es posa realment calenta amb semblants pensaments: els coprofàgics. Però res a veure amb el que fan els simples i honrats ciutadans envers els demés. És una epidèmia.

I parlant de malalties xungues, n'he detectat una de nova que encara no està descrita als llibres: la sardinofòbia (no és sardiniofòbia, que és la por a portar alguna mossa a Sardenya no sigui pas que el CR7 se la lligui i te la robi). Sí, amics, el no voler ni sentir parlar de les sardines per no acabar com el pobre tauró a la panxa d'un islandès gras, vermell i mig en pilotes sortint d'una sauna. Tot i que conec algun friki que al costat de tots aquests personatges és un angelet vestit de blau i blanc.

El que està ben clar és que de gent rara el món n'és ple.

Endevina endevinalla...

2008-08-18T23:33:00.005+02:00

Jo sóc el pendó borratxo del poble
i pillo una turca a cada immoble.
Quan em desperto tot titubejant
ja sé que m'he passat la nit mamant.

Si un dia m'aixeco amb el peu esquerre
no te'm creuis per la vorera
que si tens la sort esquiva
et vomitaré tota la camisa.

Sí, sóc borratxo i sóc pendó
i els peus em fan pudor.
Si algun dia estàs un xic avorrit
a la cantonada et deixaré ben servit.

Em maquillo preciosa com una nena
per deixar-te ben neta la bragueta
i si no quedes prou satisfet
em puc tirar fins i tot un pet.

Qui sóc?

Sóc idiota, i què?

2008-08-18T12:34:00.005+02:00

No sé pas si sóc idiota,
amb la punta dels dits
em rasco les pilotes
just abans d'aixecar-me del llit.

Em dutxo amb aigua bruta
ves que no sigui pas dit
que porti colònia de puta
o perfum de trasvestit.

Em fumo fulls de bíblies noves
i amb les divines paraules
agafo unes fumades enormes
que no passen ni a les faules.

I ves que un mal dia
no em vingui un atac d'ironia
perquè em fotré de mistol
fins a la "coronilla".

Dedicat a tots els rucs i idiotes que rondem per la blogosfera.

On està la meva grapadora?

2008-08-17T03:35:00.005+02:00

On està la meva grapadora
que la trobo a faltar?
On està la meva grapadora
que no me la volen tornar?

La meva joguina preferida
sense mi no pot passar,
ni un pas més en aquesta vida
puc fer ja sense ensopegar.

Tinc les eines preparades
però ni una moneda puc ordenar,
ni que les tingui ben netejades
perquè ni una grapa puc clavar.

Qui m'ha robat la grapadora
que jo havia ben desat?
Qui m'hagi llevat la grapadora
ja me l'hauria d'haver tornat!

On està la meva grapadora
quan més falta em fa?
Sigui on sigui la senyora
espero recuperar-la ja.

Somriu

2008-08-16T02:30:00.002+02:00

Somriu l'antiga deesa
mentre l'adoren a l'altar,
somriu la dona austera
quan no li falta el menjar.

Somriu, somriu,
que a l'hivern
el foc no és etern.

Somriu la cendra negra
quan una planta hi arrela,
somriu la flor més tendra
quan la calor la desperta.

Somriu, somriu,
que a la primavera
la llum t'espera.

Somriu la nocturna dama
amb el seu vestit de dol,
somriu la noia amada
quan tot just es pon el sol.

Somriu, somriu,
que a l'estiu
tota cuca viu.

Somriu la calma tensa
just abans de la pluja,
somriu la ferma vela
quan el vent no afluixa.

Somriu, somriu,
que a la tardor
tota cuca mor.

Els tres indiferents

2008-08-15T00:14:00.003+02:00

Tres amics caminant pel carrer amb tres nàpies gegants, vermelles i grotesques pel país dels napiuts. Tres magnífiques protuberàncies acolorides enmig d'un bosc de troncs carnosos d'alta definició. Tres emblemes d'inestimable eficàcia afeblits per l'absurditat de l'estat. Tres éssers perduts en una multitud desesperada per la seva singularitat. Tres persones caminant entre la indiferència.

La ironia del destí

2008-08-14T17:01:00.005+02:00

En Joan es passava el dia de bar en bar, de copa en copa, de tapa en tapa, de canya en canya. I el fetge d'en Joan es passava el dia desintoxicant-lo. Era una mort segura, a mitjà termini. Quan anava per la segona tapeta d'olives arbequines alinyades amb una bona dosi d'espècies locals, el cambrer rellisca amb un dels pinyols que en Joan, despistadament, havia expulsat sense destí més llunyà que el seu entorn proper. I l'ànima inmortal del pobre individu passà per darrera vegada per la vall del newtonià pomer.

En Joan es va passar el dia de banc en banc, de parc en parc, de gest en gest, d'idea en idea. I el cervell d'en Joan es va passar el dia reflexionant-ho tot. Era una mort evitable, a curt termini. Quan ja tornava cap a casa havent pres la decisió de buscar-se una feina i deixar de deambular per la vida, des del cinquè pis del bloc del costat li van llançar una ampolla de whisky pêche que li llevà a l'acte el seu bé més menyspreat. I l'ànima inmortal del pobre malalt passà per darrera vegada per la vall del newtonià pomer.

La història sense missatge

2008-08-14T02:04:00.002+02:00

Abans aixafava ampolles, amb audàcia,

entre esquerpes escletxes estriades

inútil instrument, infernal indret

on onze orfebres osteoporòsics

ungeixen un únic univers.

La contradicció

2008-08-10T02:18:00.001+02:00

Seixanta segons sedueixen sengles sorts sota ses sigiloses sirenes singulars.

La pena

2008-08-06T14:41:00.001+02:00

Pena, poca pena, fas pena. Penós.

Quina mena de gent ens mana? (I)

2008-05-17T02:51:00.002+02:00

Em quedo atònit quan llegeixo que el 25% dels ingressos de l'administració catalana provenen de la indústria de la construcció; en altres paraules, tenim hipotecat el 25% dels serveis públics en totxo. Coi si són totxos!!! Increïble. Com diuen els anglesos: "astonishing".

De petit pensava que els polítics, els presidents, els alcaldes... eren unes persones molt respectables que estaven allí per la seva qualitat de gestió, honradesa, visió de futur, capacitat de decisió i que, segurament, tenien quelcom que a la resta de mortals se'ns havia negat, una mena de do diví. Amb els anys me n'he anat adonant que la majoria no arriben a la sola de l'espardenya de la mitjana intel·lectual de la majoria dels seus suposats súbdits. Des dels que foten mà a la caixa, fins als especuladors, els corruptes, els que practiquen l'amiguisme, els que s'arreglen els seus problemes sovint de terrenys, els que fiquen el dit a l'ull als seus enemics, els ineptes, els xulos, els inútils... Comptades són les excepcions que podem salvar de la "cremà" de Sant Josep.

Trista és la noble realitat. Mesures i contramesures per punxar globus sonda enviats el dia anterior, actes propagandistes per agraïr una suposada solidaritat per part d'una regió i tapar les vergonyes i una manifestació al cap de dos dies en contra d'aquesta solidaritat. Ens oposem a un transvasament del Roina i aprovem un mini-transvasament de l'Ebre. Potser la clau està en vendre bé l'assumpte i deixar pixar el "matxo", que quatre anys passen molt ràpid.

L'estat d'indignació de la perifèria només és comparable a l'estat d'indignació de molts socis del Barça. Quina mena de gent decideix el nostre futur? Els que ha votat la majoria. I qui ha votat la majoria? El més intel·ligent? El més guapo? El més graciós? El més inútil? El que portava la camisa del seu equip favorit? El que tenia un millor equip? El que s'ha gastat més diners en una fosca campanya propagandística?

Lamentablement el famós arc parlamentari s'ha convertit més aviat en un circ mediàtic, on cada gest, cada paraula i cada aplaudiment està meticulosament estudiat per infondre a l'espectador/votant un espectacle de primera especial i arrancar-li el vot en cada convocatòria electoral. En aquest zoològic només els més bèsties, els més carismàtics i els més bruts surten indemnes i triomfants, tals com concursants de Gran Hermano que hagin llegit Voltaire i es vulguin fer passar per il·lustrats.

A l'il·lustració... Potser que comencem una campanya per fer tornar la guillotina mediàtica, la menys cruel de les morts desitjades.

I la frase del dia: "La paraula s'ha donat a l'home perquè pugui encobrir el seu pensament". Talleyrand

Els vividors

2008-05-14T16:34:00.001+02:00

Persona que sap treure-li profit o benefici a tot. Persona que viu a costa dels demés, sense treballar, només gaudint de la vida.

Sembla mentida però és el que hi ha. Com un virus extremadament virulent, replicant-se i replicant-se a costa de cèl·lules sanes i marxant quan ja en té prou. El virus de la grip és un vividor! Mai millor dit.

De la classe política millor no en parlo, perquè tothom ja els classifica degudament. Em vull referir a les persones del carrer, a la gent "normal". De negats el món n'és ple, però només mereixen el títol de "vividor" aquells que són capaços d'amagar la seva inaptitud darrere una cortina de prestigi guanyat a força de manipular altres persones, mostrar-se com no s'és i no haver de picar pedra gairebé mai, tot acompanyat amb un domini del llenguatge sovint escàs però eficaç. Aquest és el veritable virus que prolifera en les nostres contrades.

Sempre hi ha qui no pot estar tranquil i autosatisfet sense sortir als mitjans de comunicació, relacionar-se amb la flor i nata de la societat civil, política i eclesiàstica del moment... en benefici propi. Aquests personatges pateixen una sèrie de tics enlluernadors, amb una cara afable i impoluta, però de tant en tant no poden amagar la seva veritable naturalesa manipuladora, xulesca i manifestament egoïsta. Alguns en diran que són les conseqüències de l'èxit, una sobredosi de poder, notar la pressió a la nuca i que, com que són persones, exploten. Doncs no, no senyor. Diuen que per aconseguir l'èxit s'ha d'estar fet d'una pasta especial, doncs aquí la teniu.

No arriba més lluny qui vol anar més lluny; no corre més ràpid el que té les cames més llargues i és plusmarquista en l'especialitat; no tothom que s'esforça troba la recompensa; no tothom que busca la sort la troba. En definitiva, qui vol triomfar ha d'absorbir, manllevar, apropiar-se i aplicar les idees dels demés, aprofitar-se de l'esforç dels demés, en benefici del seu propi ego i persona.

No poso exemples perquè són més que evidents. Llastimosament els demés, que no tenim èxit ni possibilitats d'obtenir-lo a no ser que sacrifiquem una bona dosi d'honradesa i humilitat, no tenim res a pelar.

Potser que fem una comanda de miralls per tots aquests "barrufets presumits" que es miren tant al mirall.

Sort que aquest virus no el contreu tothom, perquè ja seríem tots diabètics de tant menjar llaminadures, o alcohòlics de tant beure de les fonts de la poca vergonya, o borratxos de tant poder.

I la frase del dia: "Des dels temps d'Adam, els necis estan en majoria". Casimir Delavigne

Deixar-te amb el cul a l'aire i l'art de la negociació

2008-04-09T02:38:00.001+02:00

El famós pactisme català sempre deixa víctimes. Són pèrdues acceptables en tota negociació que solen mostrar les misèries humanes en un primer pla especial a tot color, negreta i subratllat. Situacions que semblen acordades, controlades i pactades solen derivar, amb el pas del temps, en autèntiques tragicomèdies dramàtiques, plenes d'absurds i sang, molta sang.

És una llàstima que certs acords no es respectin. És una llàstima dir quelcom a la cara i per l'esquena fer una altra cosa. Indignant és deixar-te amb el cul a l'aire, exposat al torb, quan teòricament has negociat prèviament unes condicions. Però, llastimosament, és un fet corrent. Els acords verbals han perdut definitivament el seu valor. Sempre he pensat que l'home o la dona que va inventar l'escriptura segurament ho va fer perquè algú li va faltar a la paraula donada i, per tal de quedar-ne constància, ho va escriure en una tableta d'argila. Carai si n'era de llest!

Tornem a les víctimes, les desprotegides persones que acaben patint les conseqüències dels actes menyspreables dels seus semblants. Sovint aquestes van més enllà dels propis implicats en un acte d'aquest tipus i les pernicioses ramificacions s'escolen per les escletxes més fines de l'entramat social, tal com una gota d'aigua fugicera. Al final, qui dóna la cara acaba escanyat per aquestes arrels que van cercant l'aigua que s'escola. Cara d'idiota se li queda a qui, amb bona fe, ha confiat en un model pactista i de confiança. Cara d'idiota se li queda a qui, amb bona fe, ha malgastat el temps en un efímer fi.

Al final, potser val la pena filosofar una miqueta per no parar boig. Es tracta d'alliberar-se de la realitat i assolir l'abstracció, seguir alimentant el propi imaginari, pensar en ombres, provocar l'esglai de nens petits, l'esglai dels adults i seguir fascinat amb les ombres d'aquest quadre de gran format a tot color.

Potser al final la pròpia ombra, algun dia, podrà esdevenir quadre.
Potser al final tot es redueix al color.

Quina gamma esculls?

I la frase del dia: "La civilització no va suprimir la barbàrie: la va perfeccionar i la va fer més cruel i bàrbara". Voltaire

Al final l'aigua és qüestió de diners

2008-04-03T01:16:00.005+02:00

Se'ns en refot l'aigua, se'ns en refot l'ecologia, se'ns en refot les desalinitzadores, el transvasament del Roina, els vaixells cisterna, les comunitats de regants, les quotes d'aigua, sèquies, camps, pomes o maduixes. Aquí la qüestió és guanyar diners per viure, res més.

No ens podem queixar.

Les societats capitalistes amb poca tradició tenen certs tics que denoten la seva poca maduresa. Són fets concrets en situacions trivials que calen en el teixit social i afloren en les problemàtiques més espinoses i sensibles. Després ens quedem estupefactes del sistema educatiu finlandès, de la seguretat laboral sueca o de l'autonomia dels lands alemanys. Diuen que el fenotip (el caràcter que mostra una persona) és fruit del genotip (els gens de la mateixa sobre aquest caràcter) i de l'entorn; doncs molt em temo que els gens dels fenicis i grecs últimament estan molt de moda entre tanta intel·lectual burgesia d'aquest país.

Som un país d'efectes, no de fets. I fruit d'aquesta política efectista, subjecte 100% a rèdits electorals i a política partidària, no es pot esperar res més dels partits que defensen aquestes polítiques sobre l'aigua. Tampoc de l'oposició, praticant novament un flagrant exercici d'incoherència oposant-se a un transvasament del Segre i apostant per un transvasament d'aigua radioactiva del Roina. Un dels meus punts febles són els debats al Parlament de Catalunya. És trist, ho sé, però sempre que puc me'ls miro per admirar en primera persona la indecència humana feta circ, la buidor intel·lectual dels qui ens manen, la incapacitat evident de la classe política de donar al poble el que li demana el poble: coherència. Sap greu dir-ho, però els únics que són coherents són els del PP. Són fatxes, són odiosos, són negociants, es venen pels interessos d'un grup ridícul de persones, són manipuladors, manifestament mentiders, profundament de missa... i no ho dissimulen, en fan bandera i actuen en conseqüència. Almenys són coherents i de ben segur que tenen l'electorat content (sempre els voten els mateixos, i, en algunes ocasions en el passat franquista, fins i tot els morts). Ells ja haurien transvasat l'aigua de l'Ebre cap a Múrcia, llavors l'aigua del Segre a Barcelona, i les clavagueres de Madrid... a PUIGCERDÀ. Total, a la captació de Riutés ja ens envien les clavagueres del Pas de la Casa, unes altres no vindran d'aquí.

Però bé, per sort per tots els teòlegs de l'aigua (tothom diu que hi és però ningú l'ha vista), tot es redueix a una qüestió econòmica: uns volen posar una canonada per robar 32 hectòmetres cúbics d'aigua, els altres, que tenen una canonada directe als seus aqüífers, la volen vendre i, de fet, ja l'han venuda; també n'hi ha uns altres que ja han dit que es vendrien quotes per regar, uns 42 hectòmetres cúbics, per evitar el transvasament del Segre. Coi, quins ous tu! L'aigua que deixaríem baixar nosaltres, vindrien els de més avall i se la vendrien. Això és al que em referia sobre el genotip fenici.

Feu vosaltres mateixos els números:
Transvasament a la Cerdanya? Cost de la canonada.
Transvasament més avall? Cost de la canonada més la tarifa de l'aigua.

Què produeix el mateix efecte i a sobre és més barat?

Sortirem de dubtes d'aquí a un mes, quan, segons el conseller d'obres públiques, comencin les obres a Isòvol... Sona bastant al "antes partía que doblá" de la ministra de Foment.

I la frase del dia: "El que més em molesta no és que m'hagis mentit sinó que, d'aquí en endavant, no podré creure en tu". Nietzche

La societat no recolza els seus emprenedors

2008-03-29T00:29:00.000+01:00

Dissortadament la situació de les persones emprenedores en aquest país no és massa favorable. Dissortadament els emprenedors del Pirineu som una espècie en extinció.

Una idea, una proposta, un comentari i et trobes amb el mur d'Adrià i la Gran Muralla Xinesa un damunt de l'altre davant dels morros. Un cargol sense fi de "burrocràcia", moltes formes i poc contingut. No n'hi ha prou amb una bona iniciativa, apart de bona ha de ser comercialment atractiva, comercialment viable, comercialment estratègica... O sigui, una bona iniciativa necessita guanyar diners, ser objecte del mercadeig en què s'ha convertit el país on vivim, on tot i tothom té un preu i on, per diners, es mouen muntanyes, valls, llacs i rius.

El menyspreu de tota manifestació social i cultural per part de no poques institucions frega a l'insult i sembla que intentar formar,entretenir pedagògicament o desenvolupar "les teves qualitats essencials" no està massa de moda. El que sí està de moda és anar prometent hospitals per aquí i per allà i després no tenir un duro per fer-ne cap. I a sobre, a aquest personatge se li riuen les gràcies... Carallots! Políticament interessa dir quelcom,electoralment cal matitzar aquest quelcom, i a l'hora de l'execució d'aquest quelcom, només ens queda resar perquè arribin les misses per fer-ne el 10% del primer quelcom.

Aquí als Pirineus, i en concret a la Cerdanya, tota iniciativa que surti d'un cert cànon preestablert, d'unes certes normes de conducta i contingut no escrites, sol ser brutalment postergat en el més absolut anonimat o directament desat a l'arxiu definitiu. Així fem país, així formem als nostres joves en els valors de l'esforç, la creativitat i el foment d'activitats socials. I una merda estacada d'un cordill. Així els formem en elpassotisme , en el desengany, en el sedentarisme, en la desil·lusió. Que cadascú reflexioni què fa i què deixa de fer quan veu un cartell sobre una activitat cultural gratuïta (les de pagament són un altre món, molt més elitista). Molts desconsiderats fan malbé cartells, n'hi pengen d'altres a sobre, els estripen, hi fan undibuixet... No tenim dret a queixar-nos perquè això és producte del nostre desinterès en la seva formació.

En conclusió, no volem formar a la gent. I els pocs que volem fer quelcom mínimament interessant i novedós dins d'aquest àmbit, ens veiem abocats a les lleis del mercadeig (per no dir en la més pura indigència mental). Si està claríssim, la societat no recolza aquells que volen sortir de la monotonia existent de la caixa tonta, no recolza els seus emprenedors.

I la frase del dia: "Arriscar-se és perdre una mica, no arriscar-se és perdre-ho tot". Mayacowski

A nosaltres se'ns en refot l'aigua de Lleida

2008-03-23T01:20:00.003+01:00

Abans de tirar-me els plats pel cap pel títol d'aquesta entrada, si us plau, llegiu fins al final.

Em poso a la pell d'un habitant de Barcelona i àrea metropolitana que viu, per exemple, a Sant Cugat i té una segona residència a Bolvir.

Punyeta! Escolta Maria, mira què diu el diari! Ui, ui, ui... Sembla ser que als "pantanos" hi ha més fang que no pas aigua i que en menys d'un mes hi haurà restriccions a l'ús de boca. Corre, emplena la banyera per si de cas. Si és que com volia el PP treure'ns aigua per enviar-la a Múrcia si aquí ja no en tenim ni per dutxar-nos. I a sobre no hi ha neu i les perspectives són dolentes. Que déu ens agafi confessats!

Tant d'estrès em matarà. Potser que vagi aquest cap de setmana a respirar pur aire ceretà no sigui que m'agafi un atac de cor per beure vi i en comptes d'aigua. Total, com que la poca neu que hi ha és suficient per cobrir les necessitats hídriques de la Cerdanya segur que allí podré seguir emplenant la piscina i fer-me uns banys refrescants a la llum de les estrelles.

Maria! Diuen que a Puigcerdà fan un nou llac i que ja el tenen mig ple i a sobre una pista amb canons de neu. Demà mateix anem a comprar uns quants parells d'esquís per l'hivern que ve, que ara ja vénen les rebaixes del material i ens estalviarem una calerada.

Ostres, diuen que volen treure aigua del Segre per enviar-la al Llobregat! Perfecte! Magnífica idea, si és que vam fer molt bé de votar aquest govern d'esquerres! Que es fotin els de convergència i el Roina. Solucions valentes i eficaces com no n'hi ha. I diuen que la captació serà al municipi de Prats i Sansor.

Amb totes aquestes mesures, com que la captació de Bolvir, on visc, i les urbanitzacions de Saga on viu el Manel, el meu millor amic, i les de Puigcerdà, on hi ha el poliesportiu i el "lagu" se me'n refot que els pagesots de la subdesenvolupada Lleida i el Baridà (com odio els de Bellver) es quedin sense aigua. És més, que es fotin els de la Seu d'Urgell i el seu parc del Segre que el facin anar amb pixats! Jo continuaré emplenant la meva piscina a la casa de Bolvir i a Sant Cugat també i si es moren 30 hectàrees de pomers, ja menjarem peres tu!

FI DEL CUTRE-RELAT

En resum, qui volem que ens defensi? El 60% de la població que se'n beneficiarà de l'aigua que robin al 15%? Ja han dit des de Girona que si roben aigua del Segre, que en deixin de robar al Ter. Després assistim atònits a una fuga a Badalona d'aigua potable impressionant i des de fa anys que, amb l'aigua que es malmet, podrien abastir una població de 15.000 persones.

Això és gestió dels recursos, això és ecologisme, això és catalanisme... AIXÒ ÉS BARCELONISME I PUNT! I PERDONIN LES MOLÈSTIES PERÒ UN HUMIL CIUTADÀ D'AQUEST PAÍS N'ESTÀ FINS ALS PEBROTS D'ENGANYS.

Llegint el blog del meu amic Enric (/alabalitresca) m'ha fet enrecordar de moltes coses que m'han emprenyat els darrers anys i que, per A o per B, no havia tingut l'oportunitat de comentar i desfogar-me. Faig el meu marcador particular:

1.- Problemes amb rodalies a Barcelona, demanen la recusació d'una ministra.
1.1.- A principis del segle XX Alfons XXIII inaugura amb una màquina de vapor la línia fins a Puigcerdà. Temps emprat 2h 30 minuts incloent parades tècniques d'aprovisionament de carbó i aigua. A principis del segle XXI un servidor utilitzava el tren i tardava una mitjana de 3h 20 minuts amb una màquina elèctrica que no ha de fer parades tècniques. Sempre i quant no hi hagués avaria, trasbordament, incendi, etc... Encara és l'hora que hagi de dimitir algú.

BARCELONA 1
LA CERDANYA 0

2.- Problemes d'aigua a Barcelona, la roben del Pirineu (via Ter o Segre)
2.1.- Queixans talla el suministrament d'aigua per alts nivells d'arsènic l'estiu del 2007. Els pous de captació d'aigua estan sota mínims i els contaminants s'acumulen fent que s'hagi de traslladar aigua en cisternes des de les reserves de Puigcerdà.

BARCELONA 2
LA CERDANYA 0

3.- L'oferta de camps de golf és limitada a l'àrea metropolitana i l'existent és monòtona. Solució? Un nou camp de golf a Llívia.
3.1.- Els terrenys rústics són canviats per terrenys verds de camps de golf on no poden pasturar les poques vaques que queden. Solució? Fem plegar els pocs pagesos que queden i comprem la carn a Argentina.

BARCELONA 3
LA CERDANYA 0

Podria seguir tota la nit, i tot el matí, i tota la tarda i tota una altra nit. Us convido a fer aquesta reflexió i si algú vol seguir ampliant el marcador, no dubti en deixar un comentari i jo mateix aniré actualitzant el marcador de la desigualtat.

Tot i això, no oblideu una cosa: A NOSALTRES, LA GENT DE CERDANYA I DEL PIRINEU PER EXTENSIÓ, L'AIGUA DE LLEIDA NO SE'NS EN REFOT. TENIM VISIÓ DE PAÍS, NO VISIÓ DE BARCELONA I PROU.

QUI HAGI ESTAT EL RESPONSABLE DE TOTA AQUESTA MAQUINACIÓ A L'OMBRA PLENA DE SUBTERFUGIS QUE CULMINARÀ AMB LA INSTAL·LACIÓ D'AQUESTA CANONADA NOMÉS ES MEREIX UN QUALIFICATIU: CARAGIRAT.

I la cita del dia: "A més de perdonar els teus enemics, riu-te d'ells. La rialla és el gran antídot contra els verins de l'esperit" Àngel Osorio

Si surts quan plou, almenys porta paraigües

2008-03-19T00:52:00.003+01:00

Aquesta podria ser una sentència del tot estúpida si no fos perquè els polítics n'han fet un dogma. De paraigües n'hi ha molts i de diversa naturalesa però el que em fa reflexionar sobretot és l'absència d'un paraigües molt concret que hauria de ser molt comú però que, lamentablement, no es veu per enlloc: el paraigües de la veritat.

Ni en les més sinceres declaracions de polítics en mítings, entrevistes, llibres, etc., es mostra la veritable intrahistòria, la veritat com a coartada per eximir-se de responsabilitats quan un fica la pota. Llegeixò atònit que Tony Blair va intentar reunir-se amb la cúpula de l'IRA fins a quatre vegades i això ho diu un col·laborador seu en un best-seller darrerament publicat al Regne Unit. També veig per la televisió entrevistes a polítics rellevants mentint sobre possibles contactes a l'hora de rellevar certs membres de la cúpula dirigent del seu partit.

La pregunta és òbvia: com pretenen que els ciutadans es prenguin la política que ells representen si des d'un bon principi s'usen les posicions de poder per imaginar artimanyes mediàtiques per desprestigiar certa persona o cert col·lectiu que després podria o no influir en les llistes electorals que després podrien donar lloc a un suposat càrrec electe dins d'un dels òrgans de l'administració? Déu ni do quina pregunta més llarga i més rocambolesca. Massa supòsits.

La resposta és òbvia també: els ciutadans ens prenem la política amb desinterès i humor.

Cada dia més la política d'aquest país s'assembla més al Polònia. Estic convençut que els guionistes d'aquest magnífic programa d'humor pioner al nostre país deuen estar molt contents que els veritables protagonistes els escriguin la meitat del guió. Com si al forner li porten el pa congelat i només l'ha d'escalfar i vendre'l!

Fruit d'aquest desinterès en matèria políticonacional apareix una certa immunitat i intrascendència de tot el que els nostres representants electes proposen, fan o deixen de fer. Una impunitat creixent que fa que alguns agosarats deixin de banda qualsevol coartada, per més fútil que sigui, i es llencin a una piscina on no saben si hi ha aigua, petroli o xocolata Milka.

Des d'aquestes línies proposo una observació més acurada sobre aquests atacs d'eufòria i egolatria a parts iguals de certs representants importants tant del govern com de l'oposició.

Un cop buscat al "youtube" famós algun dels moments estel·lars de les nostres estrelles mediàtiques del circ parlamentari apliqueu-hi la frase amb què comença aquesta petita reflexió:

"Amic, si surts quan plou, almenys porta paraigües! Tranquil, qui t'hagi de creure et creurà igualment, i qui no t'hagi de creure almenys no et veurà ensenyant les vergonyes cada vegada que obris la boca des d'aleshores ençà."

I la frase del dia: "La perversió i la corrupció es disfressen gairebé sempre d'ambigüitat; per això l'ambigüitat no m'agrada i no confio en ella" John Wayne

Que caigui la Sagrada Família

2007-11-07T19:17:00.000+01:00

No, no m'he tornat boig. Els països, les nacions, la gent, necessita símbols. La llibertat, l'autodeterminació d'un poble, sempre va vinculada a algun fet concret que n'ha marcat la història: una guerra o un símbol civil. Lamentablement vivim en un país on el símbol passat té poca força i el símbol present és del tot efímer.

Per aquest motiu, em permeto iniciar des d'aquestes línies la campanya a favor de les obres de l'AVE pel centre de Barcelona i sobretot que passi per sota de la Sagrada Família. De fet la millor notícia pel catalanisme, al meu entrendre, davant la inoperància de la classe política per canalitzar el que realment la societat pensa i desitja, hem de buscar un estímul fora de l'àmbit parlamentari. Catalanistes i independentistes hem de resar cada dia perquè la incompetència de les empreses encarregades de les obres públiques faci la seva feina i tiri un dels símbols d'aquesta bonica ciutat i, posats a triar, trio el més emblemàtic de tots: la Sagrada Família.

És un desig, no una fantasia. El trajecte de l'alta velocitat espanyola des de Madrid fins a les portes de Barcelona no ha estat exempt de problemes estructurals, geològics i físics greus. Anem per parts: trajecte Madrid-Saragossa-Lleida, informes geològics deficients, la via es construeix sobre coves naturals (bàsicament terreny càrstic) i s'enfonsa sense remei, l'AVE no pot assolir la velocitat màxima per deficiències greus a les vies; trajecte Lleida-Tarragona, informes geològics deficients combinats amb una tècnica tuneladora poc adequada afavoreixen interminables problemes als túnels de l'AVE a l'alçada de Montblanc; Tarragona-Barcelona, coneixent els informes geològics, s'enfonsa Bellvitge i caos de rodalies. Amb tot això què vull dir?

Túnel = esquerdes i esborancs.

Esquerdes i esborancs sota edifici amb estructura al límit de la física = problema seriós per OHL i governs diversos

Que Gaudí els agafi confessats perquè quan li tirin la seva obra mestra de molt bon humor no crec que estigui. En definitiva, la Sagrada Família ha de ser el símbol que ens porti a la llibertat com a poble, el símbol aglutinador i indiscutible de tothom que se senti català i de la terra, el símbol de la pluralitat i també el símbol de tot el que s'ha fet malament.

Resem tots plegats cada nit perquè els senyors d'OHL i demés ens facin la feina bruta i la tirin per nosaltres!

Amén.

I la frase del dia: "Algunes persones miren el món i diuen: Per què? Altres miren el món i diuen: Per què no?" George Bernard Shaw

La catalanofòbia

2007-11-04T19:46:00.000+01:00

"¿De dónde viene el árbitro?¿Es catalán? No hay más que decir".

El futbol, per bé o per mal, sol focalitzar i exemplificar els defectes de la gent i, pel seu ampli ressò, el que es diu o es fa crea corrents d'opinió. Lamentablement per aquells bocamolls que pateixen incontinència vocal, també deixa en evidència l'escassa presència de matèria gris dins del meló que tenen per cap. Cert també que el futbol s'ha fet servir, es fa servir i es farà servir per promoció personal indiscriminada incloent-hi si cal un neocatalanisme fora de lloc en segons quins àmbits.

Avui estem davant d'un d'aquests casos de catalanofòbia provocada per incontinència vocal amb una gran dosi d'estupidesa: la roda de premsa d'anit del Sr. Bernd Schuster, entrenador del Real Madrid CF. Primer de tot voldria analitzar el perfil del personatge: gran migcampista alemany de la dècada dels 80, després d'unes temporades força bones amb el Colònia, fitxa pel FC Barcelona (Catalunya) on realitza memorables actuacions amb el conjunt blaugrana esdevenint un ídol per l'afició barcelonista i catalana fins que un bon dia se'n cansa, es baralla amb tot déu, i fitxa pel R. Madrid. Sembla que els aires de la meseta tenen algun efecte secundari en les neurones que et fa escopir a qui et va donar de menjar. Coneixem el personatge per haver demostrat airadament el seu caràcter conflictiu, tant de futbolista com d'entrenador, però relacionar el resultat d'un partit amb la coincidència de la nacionalitat d'un àrbitre em sembla una pixada fora de test descomunal i es mereix una sanció (no només a nivell esportiu, cosa òbvia) o almenys ens deu una rectificació pública a tots els que ens sentim catalans i que ens hem sentit ofesos per aquest comentari fora de lloc, com si ser català fos una malaltia, un problema, un símbol de despreci, una plaga, una guardiola per treure diners però que pel demés se'ns ha de trepitjar a tots nivells.

I per aquí no hi passo. Cert és que alguns "catalans il·lustres" no fan gaire gran cosa per millorar la imatge exterior del país, però això no justifica aquest clima creat a les espanyes de desqualificació constant de tot el que és "made in catalonia". Recordem el boicot del cava català per exemple (recordo una entrevista d'un tal Roncero del diari AS a Pedja Mijatovic sobre fitxatges i feia un afegitó que el tal Pedja bevia Cava Extremeño, per suposat, barrejant altre cop política i esport). Si tanta mania ens tenen, que ens deixin fer la nostra i ens deixin de robar.

Crec que aquest clima enrarit només beneficia l'extremisme espanyolista del PP. Sembla mentida que en segons quins països les injúries sobre ètnies, religions, cultures, persones... són castigades amb treball comunitari i fins i tot amb penes de presó. Per què aquí tothom pot insinuar o directament injuriar sense pudor al col·lectiu català? Sembla l'esport nacional. No vull recordar certs programes i reportatges de Telemadrid o Antena3 o Telecinco d'un mal gust imperdonable.

Em permeto el luxe de suggerir un origen d'aquesta mania: l'ideari franquista inherent a molta part de la societat actual que pobla el país. L'odi a un poble, a una cultura, no és flor d'un dia, però 40 anys de vergonyosa repressió i manipulació cultural sembla que han fet efecte.

I, aprofitant l'avinentesa, també em permeto el luxe de suggerir un comentari al Sr. Schuster: "Calladet estàs més maco". I li exigeixo RESPECTE per la cultura del país i una RECTIFICACIÓ PÚBLICA sobre les seves declaracions. Si vol acusar a l'àrbitre de manipular un resultat pot analitzar múltiples variables com la mala preparació, la mala visió, la manca de recursos, però en cap cas l'origen de la persona. Com si jo anés dient que el Sr. Schuster és ruc perquè és alemany... quina tonteria mare de déu!

I la frase del dia: "Alguns éssers humans se suavitzen amb l'edat, com el vi; altres es fan agres, com el vinagre". HC Dowland

Se'n burlen de nosaltres

2007-11-02T00:52:00.000+01:00

La burla porta intrínseca una bona part de mala llet i, sovint, de tan dolenta que és la llet se'ns torna agre i ens la podem menjar en forma de mató. Només així s'explica l'esperpèntic espectacle que donen els "nostres" polítics ja sigui al Parlament de Catalunya com al Congrés dels Diputats. un que és aficionat a la història d'aquest país i hi té un especial interès en l'apartat polític, veu una vella i decrèpita filmació de les Corts de principis del segle XX amb Cambó al capdavant, i no hi veu diferència amb els actuals debats. M'explicaré: gesticulacions exagerades, falta de respecte envers l'interlocutor, el ponent o el president de la sala, demagògia altisonant, ús de les institucions per beneficis personals o interessos polítics inherents a un mateix...

De fet vull destacar dues frases lapidàries que resumeixen el tarannà de cert grup nombrós de representants i, per extensió, de ciutadans d'aquest país (i del veí també): "Me lo dijo mi primo que es físico" i "Dar a Magdalena Álvarez el Ministerio de Fomento es como dar el Ministerio de Sanidad al virus de la gripe". Sí senyor, tota una lliçó de treure's les puces del damunt demostrant una ignorància sublime i vergonyosa i tota una lliçó de com aprofitar un debat constructiu al Congrés dels Diputats. És que no se n'adonen del que representen? És que no tenen res interessant per dir? És que tot va bé i no han d'aprofundir en cap problema? És que simplement se'ls en refot el que ens passa als seus votants! Sigui del partit que sigui, això és igual. El cas paradigmàtic sempre sol ser el Partit Popular simplement perquè són uns bocamolls, diuen tonteries, fan gràcia i són terriblement demagogs per naturalesa; però no hem d'oblidar que el 99% de la classe política hi és per aferrar-se a la cadira (al seu lloc de treball) com un electricista també s'aferra a una promoció de vivendes per poder menjar. Fins aquí, tot natural. El que ja no es pot tolerar és la indiferència i la banalitat amb la que es prenen els problemes de la gent a la qual representen, i no especialment bé.

Algú amb dos dits de front pensa que els problemes del TGV, de rodalies, del FGC se solucionen fent dimitir una persona? Algú em podrà dir que per algú es comença... Doncs si es comença, que s'acabi coi! Que ho ha fet malament? D'acord. Que hauria de plegar? Potser també. Però també li hauria de caure la cara de vergonya a tots els titulars del Ministeri de Foment que hi han intervingut, començant pel Sr. Borrell, pel Sr. Arias-Salgado, pel Sr. Álvarez-Cascos i acabant amb la Sra. Álvarez. També continuar pels seus subordinats corresponents, tècnics diversos que no fan bé la feina, empreses constructores com OHL, Dragados (ara ACS)... Curiosament molt ben posionades en l'obra pública espanyola i amb seu a Madrid. Perquè aquesta és una altra: ara resulta que sancionaran OHL. Pagaran una multa? Sí, clar. Realment d'on sortiran els calers? De la butxaca de tots els catalans, com sempre. I dic dels catalans perquè amb el dèficit "acollonant", amb perdó de l'expressió, es pagarà la factura que costen les obres més la multa. L'obra pública bàsicament, per qui no ho sàpiga, té dues parts en el pressupost: una part fixa que és el que costa el projecte que licita l'estat, i un apartat en variables que va en funció de les modificacions posteriors. Com que el projecte original sempre s'ha de retocar, el veritable negoci d'aquestes empreses rau en les esquilades que foten en funció de variables. Així doncs, es pressuposta una obra per, per exemple, 100 milions d'euros, però per cada modificació, hora extra, grua de més, etc... van afegint variables... i pot ser que el pressupost es dupliqui o es tripliqui (i no tinc en compte el famós 3%, que segons corrien les males llengües de fa uns temps es veu que de 3% res, que bastant més... posem-hi un Ronaldinho%).

En fi, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions sobre la política en general, que miri assiduament els plens del Congrés i del Parlament, prengui nota, ho reflexioni, ho compari amb la seva percepció i després actuï en conseqüència. I com deia l'Al Gore al seu documental, si cap dels representants que s'ofereixen a les eleccions casa amb la pròpia visió que un té de la realitat, presenta-t'hi!

Ja n'hi ha prou que se'n burlin de nosaltres.

Per una política decent, coherent, racional, propera i efectiva d'una vegada per totes.

I la frase del dia: "Digues la veritat encara qeu sigui amarga. Digues la veritat encara que sigui contra tu mateix." Mahoma

La meva llengua, el meu país i la fira del llibre de Frankfurt (I)

2007-10-09T18:51:00.000+02:00

Ara resulta que el català, com a llengua, és un recurs a explotar internacionalment. Almenys és la visió que vaig poder extreure d'un dels meus programes de televisió favorits, l'Àgora (tots els dilluns al vespre al 33, presentat per Xavi Coral), fet des de Frankfurt per motius òbvis. El debat fou entre l'ex-conseller Josep "sense corbata" Bargalló (president de l'institut Ramon Llull), Baltasar Porcel (conegut escriptor) i el president del Gremi d'editors de Catalunya, Antoni Comas. El programa en sí versava sobre la projecció de la llengua i, en paral·lel, el futur del català.

Plantejada una mica la situació, anem al gra. La primera reflexió que em passa pel cap és si realment ens hem de gastar tants diners públics per projectar la llengua a l'exterior i dubto profundament dels beneficis que en podem treure individualment com a ciutadans de Catalunya. Sembla que per tenir contents certs sectors empresarials, i ara toca el potentíssim sector editorial, hem d'organitzar la pallassada de Frankfurt. No crec que hagin convençut ni un sol català de fer-se-la pròpia la fira. Aquesta opinió la fonamento amb el que va sentenciar el Sr. Comas: "Pels editors, és una fira més, com les 22 anteriors". Detecto un cert cinisme en aquesta frase; és a dir, s'inverteix diner públic en una fira editorial bàsicament, a l'estranger, es fan els contactes, es disfressa fent servir la llengua com a cortina de fum, i després diem que a nosaltres no ens aporta cap benefici fora del normal. Doncs no senyor, no podem frivolitzar ni molt menys dir mentides: ser la cultura convidada et permet un espai de promoció que no tens si ets un més dels expositors, ja només per la sensació de bloc ja guanyes espectació. El pitjor que pot passar és enganxar algú amb les mans a la massa...

Sembla com si ens haguéssim de guanyar el prestigi i reconeixement fora de les nostres fronteres perquè com a poble, com a país, com a nació, no en som pas capaços d'això. Hi ha l'extès pensament que el reconeixement de Catalunya s'ha d'anar a buscar a l'exterior i no a Madrid, que el futur passa per europeïtzar-nos més que expulsar l'espanyolització. Si bé és lícit, jo no ho veig tant clar. En primer lloc, si no ens desespanyolitzem estem diluint els nostres esforços per recuperar la catalanitat en sí i perdem identitat. En segon lloc, l'europeïtzació no garanteix res respecte al reconeixement de la nostra identitat nacional. Si deixem de ser espanyols per ser catalans, sempre tindrem temps de ser europeus (que ja en som) i no a l'inrevés.

En èpoques com l'actual s'ha d'anar molt en compte amb el que es fa. La radicalitat és el producte de la feina mal feta dels governs d'un i altre costat, de polítiques ineficaces, d'expoli econòmic, de burla cultural, d'enfrontament ideològic descontrolat, de falta de respecte i de moralitat dubtosa. Primer de tot, cal complir la llei. I si es vol fer-ho en el cas de les fotografies del rei, també s'hauria de fer el mateix amb la llei de normalització lingüística. El que passa és que en aquests casos el tarannà del jutge de torn influeix directament en la interpretació de la llei. Una altra cosa és que la llei no s'ajusti a la realitat o simplement no ens agradi. En democràcia podem canviar les coses, hi ha mecanismes per fer-ho. I si s'hi posen problemes, sempre queden les eleccions.

Els pseudonegocis - Crònica d'una estafa anunciada

2007-09-27T15:41:00.000+02:00

La picaresca de la gent a l'hora de guanyar quatre duros és directament proporcional a la falta de principis amb el que els guanyen: sembla com si tenir una feina legal no omplís prou ni les ànsies de protagonisme ni la quota de delinqüència mensual. Un radar de possibles negocis fraudulents, un nas extremadament fi (de gos per exemple), un transtorn psicòtic envers certes activitats de dubtosa moralitat... Només així puc trobar alguna raó a tot el que contemplo cada vegada que vull anar a veure un partit del Barça al Camp Nou. Les següents línies són el relat/crònica/homenatge culé a Gabriel García Márquez (compte, no és el Gabri ni el fill del Gabri i del Rafa Márquez!!).

Aquesta és la Crònica d'una estafa anunciada.

El dia en que volia anar al futbol, en Meister va sortir de la Universitat a les 6.30 de la tarda per esperar a taquilles si quedava alguna entrada econòmica. Havia somiat que atravessava la zona comercial de l'estadi mentre plovia lleugerament, i per un instant fou feliç en el somni, però quan es va despertar es va sentir esquitxat per complet per cagades d'ocells. "Sempre somiava amb l'estadi" em va dir la Núria, la seva xicota, pensant en 2 anys de visites a l'entorn del camp d'aquell dimecres certament molt grat. "La setmana anterior havia somiat que anava sol a comprar les entrades i que no es trobava cap revenedor entre les taquilles", em va dir. Tenia una reputació molt ben guanyada d'intèrpret certera dels somnis aliens, sempre que li expliquessin en dejú, però no havia pas advertit cap bon auguri en aquests dos somnis del seu xicot, ni en altres somnis amb entrades, revenedors ni estadis que ell li havia explicat els matins abans que precediren l'excursió al futbol.

Tampoc en Meister va reconèixer el presagi. Havia dormit poc i malament, sense treure's la roba, i va despertar-se amb mal de cap i amb un sediment de coure al paladar, i els va interpretar com estralls naturals de la festa del kebap que s'havia perllongat fins després de la mitja nit. Encara més: les moltes persones que va trobar des que va sortir de la Universitat a les 6.30 fins que fou assaltat com un gelat al pati d'un col·legi una mitja hora després, el recordaven una mica endormiscat però de bon humor, i a tots els va recordar casualment que era un dia molt bonic (i que fotia molta calor). Ningú estava segur de si es referia a l'estat del temps o del barcelonisme en general. Molts coincidien en el record de que era una tarda radiant amb una brisa de mar que arribava des de la Zona Franca, com era de pensar que ho fós en un bon setembre de la nostra època. Però la majoria estava d'acord en que era un temps fúnebre, amb un cel que s'anava ennuvolant i una densa olor de marihuana, i que en l'instant en que va trepitjar l'entorn de l'estadi va començar a caure una pluja fina com la que havia somiat.

[...]

Va caminar més de cent metres per donar la volta completa al camp i entrar per la porta de la galeria comercial. Va tenir encara prou lucidesa per no anar per les taquilles exteriors, que era el lloc on més revenedors hi havia, sinó que va entrar per l'accés del pàrquing. Ningú se n'havia adonat del que acabava de passar a 20 passos d'aquella porta. "Vam sentir els crits -em van comentar-, però vam pensar que era un grup de guiris". Començaven a berenar quan van veure entrar a en Meister amb cara d'esmaperdut portant a les mans un plec amb tres entrades pel partit del vespre. Després va comentar: "el que no puc oblidar mai és aquest terrible acte merdós de deslleialtat en aquest ambient d'impunitat". Però algú altre, possiblement algú despistat, va explicar que en Meister caminava amb la fermesa de sempre, medint bé els passos, i que el seu rostre d'emprenyat amb les ulleres de sol i el cabell esbojarrat estava més bell que mai. Al passar per davant de la zona de revenedors, ja amb les entrades en possessió, els va somriure, i va seguir a través de l'eixam d'estafadors de segona fila fins a la sortida posterior del recinte. Es van quedar paralitzats al veure que hi havia algú amb suficients principis i morro per plantar-los cara, altre cop lamentablement. "Ens vam quedar paralitzats de l'ensurt", deurien comentar. LaNúria acabava de tornar de la Universitat la mateixa tarda del dimecres, ordenant una mica el desastre en que havia convertit el Meister la taula del menjador per dinar, i el va veure entrar per la porta del pis buscant amb pas ferm el rumb de la seva habitació.

- Meister, nen - li va cridar-, què et passa?!
En Meister, amb la mateixa cara d'esmaperdut d'abans, ni l'havia vista.
- Ja hi han tornat, sempre hi tornen, la mare que els va parir!

Va fotre's un bon cop a l'espatlla amb el marc de la porta, però es va incorporar a l'instant. "Fins i tot va tenir la cura de recordar-se'n de la mare i l'àvia de tots els revenedors que havia vist", em va dir la Núria.

Després va entrar a la seva habitació per la finestra del balcó, que estava oberta des de les sis del matí ventilant-se, i indignat va caure de morros sobre el llit.

FI

Em callo tots els qualificatius que dedicaria gustosament a aquesta gent que es fa el negoci de la seva vida amb la revenda dels carnets i entrades. Gràcies a ells jo la pago més cara, o no puc accedir a un abonament a un seient des del que fervorosament animaria els colors del meu equip. A tot això, només vull recordar el que em va dir un d'aquests individus: "eh, y tú qué, quieres entradas?". Poseu-hi veu de yonki fumat perdut amb roba estripada i uns ulls de vidriosos i sabreu com és l'ambient del camp nou quan les taquilles estan obertes. Sembla increïble que mentre estàs intentant comprar una entrada a la taquilla et vingui un revenedor allí a la vora a dir-te que et ven el mateix que estàs comprant per 10€ menys... Sort que encara tinc principis i gens de mandra de fotre el mateix discurs una vegada i una altra als revenedors cada vegada que vaig a comprar entrades. Sort que el partit es va merèixer l'enrabiada vespertina.

I la cita del dia: "Com més gent conec, millor em cauen els Corleone" Maruja Torres

La novetat i l'aparença de novetat

2007-09-20T15:35:00.000+02:00

Després d'unes merescudes vacances em permeto la llibertat de deleitar-vos amb una altra dosi de paranoia actual via òptica. El que és realment rellevant sobre aquest fet és la novetat del mateix. I dic novetat intencionadament per crear el dubte entre el que és nou o el que sembla que és nou. Desgranem una mica l'espiga.

És aquell edifici que amb una bona mà de pintura "sembla" nou, però que per dins no té ni ascensor; és aquella senyora gran que va més pintada que l'edifici, amb aparença simiesca, però que intenta amagar els 90 anys que porta a les espatlles. I a l'inrevés, és aquell cotxe que l'acabes de comprar i ja li has cremat els seients amb el tabac, fa pudor perquè no el ventiles i està tot rallat perquè el neteges amb un fregall d'alumini. Potser també cal citar certa mesura promulgada per la "centralista" Chacón (àlies la ministra sex-symbol) copiant una mesura de diverses regions com el País Basc o Catalunya, a nivell estatal, vestint-ho diferent, venent-ho com a novetat, i al cap i a la fi còpia de la còpia de l'anterior ministra que també l'havia copiat abans. Tothom sap que si fas una fotocòpia d'una fotocòpia d'una fotocòpia, la còpia que en resulta s'assembla més a paper del vàter que no pas a un document legible i decent. Com aquell alumne que fotocopia els deures d'un amic. Tot i això, el pitjor és trobar-te el teu professor a la copisteria mentre fotocopies els deures! O com abans de la presentació del pla, tota la premsa vagi plena del mimetisme del teu pla de xoc. No sé pas com catalogar-ho, si d'un ridícul espantós o simplement d'un surrealisme drogoadicte micològic experimentat pel jet lag d'anar de Barcelona a Madrid via Hong Kong.

Bé, deixem-nos d'actualitat i seguim analitzant el concepte de nou.

Potser per enfocar una mica el tema caldria definir-ne dos tipus: la novetat absoluta (allò que és creat sense precedents) i la novetat relativa (allò que és evolució d'una creació més antiga). En matemàtiques, sempre que hi ha algun problema de coses similars però amb matisos diferents o dependents, se sol emprar aquests dos conceptes d'absolut o relatiu. La veritat és que ho trobo una eina molt útil per saltar-se el veritable problema de la definició i anar construint el paradigma sobre el que es basaran les futures "novetats". Crec que és una mica agoserat identificar-ho com "començar la casa per la teulada" perquè la història debatria fàcilment aquest argument però sí que és una evidència que els fonaments sobre els quals treballem, ho són per aproximació (principi d'incertesa de Heisenberg), tenen més forats que les obres de l'AVE. Aquest incís no és gratuït ni és una anada d'olla ni de tema. El model de Heisenberg sobre l'àtom és extrapolable a la discussió que avui ens ocupa. A moltíssims grans trets (per no dir canonades) promulga que no es pot calcular alhora la posició i la velocitat exactes d'un electró. Aplicant-ho al tema que ens ocupa, quan percebem una cosa, un fet, una conducta, no podem saber alhora si és nou o només ho sembla. El cervell no es qüestiona si no ho és si ho sembla, i a l'inrevés, si no ho sembla no es qüestiona que ho pugui ser. La percepció, òbviament, és enganyosa.

I aquí és on rau la veritable qüestió. Aquesta percepció condicionada, aproximada i amb possibilitats de ser errònia és aprofitada per condicionar, aproximar i possibilitar l'error de la gent. En física, el principi de Heisenberg, encara que sembli un obstacle, ha estat de gran ajuda als físics. Se l'ha utilitzat per esclarir fets sobre radioactivitat, sobre absorció de partícules subatòmiques per part dels nuclis, amb molta més racionabilitat del que hauria estat possible sense el principi d'incertesa. Així doncs, el fet de conèixer els mecanismes o d'acceptar un cert paradigma et permet vendre allò que un altre ha ideat com a novetat i com a propi. En això els francesos en són veritables especialistes (o algú pensa que els croissants són d'origen austríac?).

La societat i els qui la governen o l'intenten governar s'aprofiten de la psicologia de les persones i de les percepcions per presentar novetats, plans de xoc, discursos NOUS, noves idees (només recordar la campanya del PSC a les municipals), per influir a la gent en benefici propi representant aquesta obra de teatre reiteradament en un exercici de veritable mala fe aplicada al dia a dia, com aquell mascle que es menja els millors talls de la seva presa aprofitant la seva jerarquia, i la pobre femella que s'ha de resignar i tornar amb els seus cadells... i la panxa buida.

Com a la naturalesa, alguns ho arrisquen tot mentre altres no corren cap perill. Aquest comportament no és nou, però ho sembla, a tenor del que es veu últimament, però val més la pena fer els ulls grossos que no pas observar on hi ha un problema o necessitat i posar-hi remei.

I la cita del dia: "L'avantatge de tenir mala memòria és que es gaudeix moltes vegades de les mateixes coses" Nietzche

I la segona cita del dia: "La necessitat mai va fer bons negocis" Benjamin Franklin

Començar la casa per la teulada

2007-09-08T19:28:00.000+02:00

No sé pas quina mania té la nostra societat de començar cases per la teulada. Crec profundament que aquest desafiament flagrant a les lleis de la física rau més en un desafortunat vici que no pas en un acte premeditat de conseqüències imprevisibles (és important saber quan caurà per tal que no et caigui a sobre). A mi el que em preocupa realment és la reiteració del mateix patró a moltes i diverses esferes de l'organització social.

La mandra és un factor clau per entendre la idiosincràsia del tema en qüestió i, lamentablement, l'hem d'unir a factors de diversa índole com l'euforia, la manca de constància i responsabilitats, la manca de capacitat de sacrifici, l'absència d'altruisme, enveges, premeditació, etc. Representa que si les activitats de certa entitat funcionen més o menys amb correcció, malgrat no tinguin una base sòlida i eficaç darrere, es pot anar tirant endavant. D'aquí sorgeix el concepte de col·lapse (no de trànsit). És aquell elefant de circ pujat damunt d'una pilota i surt algú i li punxa (pobre elefant!). No m'agradaria ser veterinari de grans mamífers si això passés. La fragilitat mental de les persones s'encomana a la fragilitat estructural del que les persones creen. Sovint sentim que les empreses són el reflex de l'amo, tant pel bo com pel dolent. Proposo una reflexió individual i personal fruit d'extrapolar aquest concepte a altres camps quotidians i públics com l'administració, el teixit associatiu i les pròpies llars. Una anàlisi més àmplia potser m'ocuparia pàgines i pàgines i no donaria tant resultat com la reflexió individual.

La meva formació científica em porta a pensar en possibles causes de les activitats que observo i també tinc una certa mania a preveure'n possibles conseqüències. Anem per parts i tornem a fer una analogia. Imaginem-nos un xalet unifamiliar de 230 m2, 2 pisos i altell, llar de foc, cuina, 3 lavabos, sala d'estar... 750.000€!! Aguantat sobre una pilona mal fotuda del marge d'un camp. Mentre fa bon temps, s'hi pot anar vivint però i si un dia fa vent? Adéu els 750.000€... però tranquils que paga l'assegurança. M'encanta fer servir la simplicitat d'aquest tipus d'imatges per exemplificar fets quotidians i sovint serveix per relativitzar una mica la visió que hom té dels fets. Anem al gra. En èpoques com l'actual, on qualsevol merda es ven (millor dit, troba comprador), on les idees per reeixir no cal que estiguin madurades, on hi ha diners i si no n'hi ha el banc te'ls deixa sense massa problemes, on personatges dantescos proliferen a tort i a dret... la casa s'aguanta. S'aguanta tan bé que fins i tot hi podem fer un garatge i una piscina, previ crèdit al consum al 8% tenint sort. Però no se sap ben bé com, les coses un dia es torcen. Les estructures ineficaces de les empreses no són capaces d'automantenir-se i generen atur, les idees que no eren prou bones fracassen (i al darrere les empreses i associacions que se'n nodrien), ja no es troba comprador per la merda perquè no hi ha diners, el banc ja no deixa diners amb tanta facilitat perquè no té la garantia de poder-los cobrar (i tontos no en són).

La mateixa visió es pot aplicar a l'administració pública, on la desorganització, la improvització, la mandra i la poca lucidesa, en general, ja no són càncer que provoca la mort, són càncer que viu i prospera cap avall. L'únic tret diferencial és que l'administració pública només li ha de donar una mica a la màquina dels calers i vinga, ja tenen líquid per pagar. El mateix corrent arrossega les associacions, que depenen majoritàriament de diner públic. Com més ineficaç és una estructura, menys sòlida esdevé davant les penúries de la vida i es col·lapsa. Per això cal educar a les futures generacions per mitigar els efectes d'aquesta plaga i sobretot no tenir por d'ésser innovador en aquest camp, amb autoexigència i autosacrifici, sense corrompre'ns per l'enveja dels demés.

Sovint, ara menys, amb un colega economista amb vocació filosòfica comentàvem les estructures socials i les seves interrelacions amb l'economia de mercat. Una de les conclusions que n'extrèiem era que la cosa no podia seguir així. Ara, madurant-ho una mica, me n'adono que sabem les causes, sabem les conseqüències però no sabem el que hem de fer per evitar-les. És un futur que ens té atrapats, unes estructures socials, culturals i empresarials que ens atrapen i ens condemnen a seguir-les per la resta dels nostres dies sabent que, a la llarga, en patirem les conseqüències. I tot i això, seguim fent el gandul, seguim sense valorar a la paraula donada, seguim sense comprometre'ns de veritat amb els altres, seguim essent egoïstes, seguim improvitzant, seguim essent ineficaços, seguim vivint el present sense preocupar-nos pel futur.

Al final potser sí que la mandra n'és el factor clau.

I la cita del dia: "El qui aprèn i aprèn i no practica el que sap, és com el qui llaura i llaura i no sembra" Plató

La manipulació

2007-09-01T15:15:00.000+02:00

L'art de la manipulació és molt complex i sovint va acompanyat d'un cinisme només comparable a les pràctiques sadomassoquistes més ràncies. El rencor, la ràbia, sentiments ocults i inconnexos es mesclen en aquesta salsa per tal d'obtenir venjança. La ment és un òrgan marcadament polar, capaç de pensar i actuar de manera positiva tant per un mateix com per les persones que t'envolten però alhora capaç d'amargar la vida amb una extrema crueltat a qui senyala. Comprendre, dominar, reflexionar i controlar el cervell i els seus impulsos més primaris és responsabilitat i deure de cadascú de nosaltres. En aquest punt, recomano la lectura de l'anterior publicació "Assumir responsabilitats".

M'agradaria centrar-me en la manipulació psicològica. Ja els antics filòsofs, líders espirituals i diferents personatges de dubtosa moralitat han emprat aquest mètode per influir en les persones, creant autèntics acòlits del règim en qüestió amb un més que notable èxit i que ha perdurat en el temps. A més petita escala, i també un servidor, s'utilitza algun mètode subjectiu per expressar una opinió sobre algun tema en concret amb la intenció d'induir una resposta en algun aspecte que afecti a ambdós membres de l'acte comunicatiu. Així doncs, la intencionalitat es postula com una de les variables que hem de tenir en compte a l'hora de valorar les possibles implicacions i reaccions que provoca. D'una manera més planera, podríem resumir-ho com senyalar algú per no sé pas quin motiu per crear-li ves a saber quina reacció amb les conseqüències corresponents, que al cap i a la fi són l'objectiu d'aquesta pràctica. Suposo que s'ha d'estar fet d'una pasta especial per utilitzar el mètode sense seqüeles morals. Personalment em repugna comprovar el cinisme que professen aquests individus, els autèntics càncers de la societat en si, a petita o a gran escala, i que sovint gaudeixen d'un prestigi ni molt menys guanyat per mèrits positius propis sinó més aviat per escabrosos afers i punyalades per l'esquena a tort i a dret.

Les relacions interpersonals solen ser unes de les més cruels manipulacions perquè afecten la part afectiva del cervell. La destrucció de la persona en tots els seus aspectes, provocant una sensació de desarrelament de l'entorn habitual, aïllant la persona amb percepcions i comentaris tendenciosos, desesperant l'individu fins al més fosc i profund dels ostracismes fins el punt de no apreciar ni les coses, ni les activitats ni, el més trist, les persones i la família. Consumir-te lentament per dins i ràpidament per fora. En definitiva, morir en vida. Quan una persona t'assenyala i hi tens quelcom a veure, ho tens cru. En aquests casos, l'obsessió pot ser un dels nostres pitjors enemics: percepcions enganyoses, accions interessades i pressió intracraneal fins a la desesperació. Cal fer extravagants filigranes per lidiar amb una situació com aquesta.

Personalment sempre me n'he sortit apel·lant a la meva objectivitat, orgull, fredor, capacitat de reflexió, capacitat d'abstracció i un punt de crueltat del que no estic orgullós però que m'ha salvat el cul massa sovint pel meu gust. Les ganes i l'empenta combinades amb una certa dosi d'egoïsme benentès i unes escasses cullerades d'intel·ligència i practicitat són molt útils per tallar els fils del titellaire que t'intenta manipular. Cal comptar que qui us escriu té un alt grau de contingut antisocial per pura genètica i tradició i una nul·la confiança en els nous entorns socials més que dubtós. Així doncs, que ningú en faci recepta de tot això, només és una petita reflexió personal sobre el tema sense ànim d'ofendre a ningú.

En definitiva, ser pessimista no aporta res. Per tant, aprendre a assaborir els petits moments, la intimitat, un bon vi o un bon xoriço i sobretot no caure en la paranoia és el nostre repte de cada dia. Clar que el que hem d'aprendre ho hem d'aprendre fent-ho, és a dir, que la inspiració et trobi treballant com deia algú que ara no em ve al cap. Un cop superat aquest estadi del desenvolupament cerebral, tot esdevé més fàcil i es mira des d'un prisma diferent, anàlogament a les nines russes que engloben les més petites: un estadi més ampli però amb l'aparença de l'anterior, més capacitat d'abstracció, de síntesi, d'anàlisi, de maniobra i de llibertat, sota el sistema de referència d'un mateix, amb principis propis. No hi ha mal que per bé no vingui resa la dita catalana. Doncs vinga, empenta i endavant que encara em queda temps per jubilar-me i anar costa avall.

I la cita del dia: "El qui domina la seva còlera domina el seu pitjor enemic" Confuci

Els principis

2007-08-30T23:34:00.000+02:00

Sóc una persona de principis.

Aquesta declaració d'intencions no és una simple frase de 5 paraules sense sentit i gratuïta. Quantes vegades hem escoltat aquesta sentència en algú i després aquest algú s'ha baixat els pantalons per quatre duros? Quantes vegades hem pensat que aquest algú ha perdut els principis, ha actuat en contra dels seus principis o simplement s'ha passat els principis pel folre de la jaqueta? El món està ple d'hipòcrites sense escrúpols disposats a vendre els seus pensaments, moral i principis al millor postor. En castellà se'n diu "chaqueteros" i els catalans "ens canviem de camisa"; hi ha classes i classes també en qüestió d'habillatge.

Potser actualment aquest problema encaixa més en la ciència-ficció que a la realitat actual de les masses encefàliques (realment existeixen? En tinc seriosos dubtes) de la gent.

Els valors pels quals es regeix la vida de la persona provenen de les experiències d'aquesta (principalment en els seus anys d'aprenentatge) i externes, és a dir, de comentaris dels pares, professors, amics, etc. La persona interioritza aquestes experiències i crea un conjunt de principis a través dels quals visualitza el seu entorn i hi respon d'una manera o d'una altra. Bàsicament, els principis són unes directrius per a la conducta personal, un marc de referència. A mi m'agrada comparar-ho amb un sistema de referència cartesià que serveix per ubicar els diferents punts d'una funció basada en el mateix sistema. El paradigma rau en que és una relació de retroalimentació, és a dir, per centrar una cosa necessites un marc de referència però també el que centres forma part del mateix marc indiscutiblement. Aquest concepte d'un tot no està gaire allunyat de la religió més fanàtica però només ens cal uns petits coneixements i dots d'observació per adonar-se'n de les interaccions dins del món natural (per exemple les cadenes tròfiques). Així, un cop superada l'adversió a intentar comprendre no conjunts de coses, sinó el conjunt de les coses, podem entrar en matèria més pràctica.

La conducta i les actituds que hom pren davant de les situacions a les que s'enfronta beuen de l'aigua de la font dels principis, la font de la manera de pensar i d'actuar, de la visió pròpia del món condicionada per les nostres experiències. Formalment s'explica que aquests principis "es fonamenten en els grans paradigmes de món, de vida i d'home." D'això se'n pot desprendre alguna conclusió interessant. En primer lloc, existeix la qüestió de "bons principis" o "mals principis" i en segon lloc hi detecto l'aparició del dilema moral, és a dir, actuar en contra dels principis o dels paradigmes que un té de sistema de referència.

A la primera qüestió, l'eterna disputa entre bé i mal podria resumir-ho tot a simple vista. Crec que és més complicat que això. Uns principis alterats d'alguna manera poden arribar a desenvolupar conductes inapropiades per la societat i inacceptables segons les definicions dels paradigmes de món, de vida o d'home que la mateixa societat ha creat. A la segona qüestió, potser hi intervenen més factors apart de les pròpies definicions i apreciacions a l'entorn de les conviccions. Sempre s'ha dit que tot i tothom té un preu, però la veritat és que hi ha coses que no es poden comprar. També és cert que sovint la gent canvia d'opinió o de versió amb una facilitat impressionant. Just en el punt entre cedir i no cedir per no saltar-se o traicionar els principis d'un mateix hi apareix el concepte de dilema, de qüestió. Què importa més, els principis o _______ (posa-hi el que vulguis)? Massa sovint ens fem aquesta pregunta les persones...

Personalment tinc un dilema moral: accepto que l'associació a la que pertanyo es gasti 7000€ en 20 minuts d'espectacle del Sr. Toni Albà (Productora Polònia) fent de rei quan aquests diners s'haurien de reinvertir en formació universitària a Cerdanya?

Ho sento però no en vull ser còmplice.

I la cita del dia: "Cometre un error i no corregir-lo és un altre error" Confuci

I la segona cita del dia: "El principal mestre de les accions de la vida dels homes és l'infortuni" Licurgo

La paraula

2007-08-23T18:51:00.000+02:00

La paraula, el verb. Instrument indispensable del noble art de la comunicació. Sovint pensem en els trets que ens diferencien i no prestem atenció a un dels víncles més forts que ens uneix: la llengua. I ja no dic físicament, que uneix i molt, sinó en un sentit filolingüístic. Potser cal anar una mica més enllà i valorar d'un mode intrínsec el discurs comunicatiu.

Em permetré el luxe de centrar-me en la llengua catalana, l'única que considero realment meva. Per tal de poder desenvolupar l'acte comunicatiu, cal que l'emissor i el receptor utilitzin un mateix codi. Aquesta sentència que em vaig aprendre de memòria ja fa anys a l'escola no és només una norma per aprovar un examen, és la mare dels ous: la gallina. Per poder-se entendre, cal una consolidació dels coneixements i de la normativa de la llengua que utilitzem i, en conseqüència, hem de passar un procés d'aprenentatge i reflexió sobre la norma i el propi ús de la llengua que ha de permetre millorar-ne la qualitat des del punt de vista de l'eficàcia comunicativa en primer lloc, i de la riquesa estilística en segon lloc. Però bé, aquí sorgeix un problema d'uniformitat. Tothom teòricament aprèn el mateix i el resultat, sovint, és molt semblant quan valores textos escrits o exposicions orals. Per això cal potenciar els aspectes subjectius i les habilitats de l'individu que permetin crear un estil propi d'edició de material comunicatiu (ja siguin textos, com presentacions, discursos, etc). Aquest pas no és senzill, ans el contrari, i és el punt que defineix l'individu dins l'escala de valors de l'ús lingüístic.

Sovint se sol prendre els professionals de la ploma o el discurs com exemples del que s'ha de ser o esdevenir. És indiscutible que hi ha excel·lents professionals però només cal ser un lector constant de llibres, diaris o estar-se petrificat davant d'una televisió per adonar-se'n de que hi ha alguna cosa que no acaba d'estar al seu lloc. Sovint passa inadvertit però amb una mirada atenta i crítica es posen de manifest les greus mancances quant a l'ús social de la llengua combinades amb un afany exagerat d'igualtat i de no discriminació envers la llengua catalana com a referent identitari del país. No s'entén que la llengua vehicular del territori es vegi segregada en molts àmbits socials, polítics i econòmics per la llengua del país veí, no s'entén i és una vergonya. La paraula catalana és de llarga i fructífera tradició i quaranta anys de dictadura no són l'excusa per no exigir-ne un suport per part de les institucions que ara mateix no existeix en la seva justa mesura.

El retrocés de la llengua catalana es fa pal·lès en tots els àmbits i la situació és especialment preocupant: la situació de la llengua catalana resulta ser alarmantment precària i inquietant. Mentre la classe política vagi marejant la perdiu sense solucionar els problemes ni preveient els reptes als quals s'enfronta la nostra bella llengua és com si fóssim en una via morta amb dos metres d'herba alta i canyes. Potser el veritable problema és la poca predisposició a arreglar un problema popular amb decisions populistes per guanyar vots, autèntica prova de mala fe en el sistema. Crec que és urgent la creació d'un marc institucional per tal d'incentivar una certa reacció social a l'entorn del problema lingüístic.

Convé analitzar l'aspecte més genèric de la nostra llengua i que ens defineix: el català. Què és ser català o parlar català? Potser és una paranoia d'un servidor, però detecto una certa tendència a eliminar el terme català de l'entorn social del país. Sembla que el mot que ens identifica és un tabú, una vergonya que hem de tapar, la vergonya d'un país sense estat i amb la pròpia llengua morint-se amb la coparticipació dels nostres amics i amats companys de la Generalitat de Catalunya. Aquesta progressiva substitució d'aquest mot no és una moda actual, més aviat és una necessitat imperiosa de l'economia del país i un intent barruer d'adaptar-se a un marc constitucional que ni ens reconeix ni li interessa.

Encara que es mostri una visió optimista de la situació, és fàcil adonar-se'n de la realitat anant a comprar a qualsevol supermercat, mercat, botiga de noves tendències "cool" i demés negocis. En tots els casos, l'instrument que s'empra és la progressiva substitució de la llengua i cultura vehicular del país (el català) per una altra llengua i cultura forània (principalment la cultura i llengua castellana). La connivència amb que actuen les institucions, combinada amb una sang freda vergonyosa, provoca la no aplicació de la normativa i la llei aprovada pel Parlament sobre normalització lingüística, la nul·la possibilitat d'aplicació de la mateixa i la poca voluntat de reforma, actualització o millora de la llei en qüestió. Cal dir, també, que sense un debat ideològic sa, format, racional i independent tampoc té solució més enllà de les accions que el mateix individu pot prendre.

Amb perdó, però el bilingüisme és una merda. És la típica excusa que s'ha inventat la classe política per iniciar el procés de substitució de la llengua. Algú amb dos dits de front pensaria que mitjançant pressió econòmica Anglaterra podria arribar a acceptar un bilingüisme enfront del català per exemple? Seria il·lògic que en un territori s'obligui per decret la utilització d'una llengua forània en l'ús social i cotidià. Doncs precisament això és el que ens està passant.

Per la part que em toca deixo constància en aquest bloc del problema que pateix el meu país des del prisma lingüístic segons el meu punt de vista. Animo a tothom que vegi alguna injustícia o incoherència a denunciar-la públicament dins dels mitjans que hom disposi.

I amb orgull puc dir que sóc CATALÀ.

I la cita del dia: "El problema de la nostra època consisteix que els seus homes no volen ser útils sinó importants" Winston Churchill

Necessitat i desig

2007-08-18T17:22:00.001+02:00

A la vida és important distingir entre la necessitat i el desig. Creus que desitges quelcom perquè t'han condicionat per a que ho desitgis. Aquesta burda i senzilla tàctica és utilitzada pel 99% de les empreses que s'anuncien i la gran majoria de la població hi cau de quatre grapes. Com no caure-hi? Sembla que els grups pensants del país ni volen, ni poden, ni els interessa el més mínim fer-hi res al respecte. Són tota la classe de grups que tothom s'imagina i que estan atontant a la gent.

El problema rau en que el nostre sistema educatiu està enfocat a crear una nova legió de compradors i venedors, basant la seva política educativa en el sistema regnant del mercat lliure i global, adoctrinant als joves per viure en un infern de deutes i indecisions. Un sistema dissenyat per atemorir i eliminar la motivació i la creativitat de l'alumnat, aconseguint crear confusió, i fins i tot anul·lant mentalment a l'individu. En aquest sistema, les universitats en són les principals culpables, basant les seves doctrines i decisions en criteris més de merchandising que no pas de qualitat, racionalitat i coherència.

Actualment, les universitats s'han desmarcat del concepte inicial pel qual van ser fundades: el renaixement de l'esperit humà i el seu desenvolupament. Les universitats haurien de ser una indústria de serveis, per servir-nos a nosaltres i no a l'inrevés. No hauria de ser un peatge en el camí per esdevenir un nou multiclient, sinó més aviat oferir una experiència que aporti quelcom a l'esperit de les persones. Sempre algú altre ens han marcat el que hem d'aprendre a través dels plans d'estudis, des d'un despatx tancat i aïllat del món al qual serveix. Per tant, com poden pretendre que els estudis universitaris s'adaptin a les necessitats canviants del món sense estar basats en ell? Serà que l'educació universitària ha deixat de ser un desig, una opció, per esdevenir una necessitat vital?

Cal prestar atenció i obrir la ment al món que ens envolta per tal de començar a distingir entre la necessitat i el desig. Progressar psicològicament, educativament, millorar les tècniques d'agricultura, esdevenir millor persona, aprendre sobre temes diversos, etc. , hauria de ser una opció. La llibertat que teòricament regna com a lema de la nostra societat ens porta a pensar en aquest sentit. Per tant, és il·lícit obligar a les futures generacions a adoptar uns patrons qüestionats tant en forma com en fons, caducs i profundament intervinguts pels interessos d'una certa èlit desconeguda. "Una injustícia feta a l'individu és una amenaça feta a tota la societat" deia Montesquieu; així doncs, quan es menysprea als nostres estudiants en tots els aspectes i no se'n fomenta les seves capacitats ni se satisfan les seves inquietuts culturals, ho hauríem d'interpretar com una amenaça a tota la societat en general, la llavor del principi de la fi del món tal com el coneixem i víctima del mateix coneixement del món que vivim.

Potser les coses haurien de canviar, i només si som conscients del que realment passa, sense influències ni condicionants, separant les necessitats dels desitjos, reflexionant, podrem fer-ho. Potser enlloc d'orientació escolar hauríem de rebre cursos de desorientació per tal d'orientar-nos realment on estem. Portem massa anys on els demés ens han orientat, però com deia Ortega y Gasset "A més d'ensenyar, ensenya a dubtar del que has ensenyat". I sembla que aquesta acceptació a la crítica no és gaire ben vista per les institucions i menys per les empreses.

I la cita del dia: "Pobre no és el qui té poc, sinó el que molt desitja" Sèneca

Paranoia econòmica

2007-08-17T18:21:00.000+02:00

El món trontolla, i no només físicament. Les idees, el treball dur i constant, la innovació positiva, la bona fe, i els valors com l'honradesa, humilitat o sentit comú estan en una autèntica crisi de conseqüències desconegudes per a la humanitat. Un forat negre que t'atreu gravitacionalment a certa distància i que ja no et deixa anar (a no ser que tinguis la suficient velocitat en el moment adequat i llavors te'n vagis a un altre "quadrant" com a Star Trek...) o sigui, ciència ficció escapar-se'n realment.

L'economia va començar a canviar en el precís moment en que algú va descobrir que per fer negocis els valors i els escrúpols sobren, i en fa molt i molt de temps. En aquesta espiral de mala fe i de bones idees per enriquir-se sorgí el concepte d'acció: gran artifici per vendre el que no és al preu que no ho val a algú que no li importa ni què és ni què val. Actualment, amb la globalització a tots nivells que hem experimentat d'ençà de la fi de la guerra freda bàsicament, les accions o participacions en empreses s'han convertit en un instrument d'integració molt potent, apart d'un dels canals de negoci més importants del món. Què uneix un pagès xinès, un alt executiu de Nova York, un granger alemany, un inmigrant subsaharià i un pijo català? Apart que tots són persones, cosa que dubta bona part del col·lectiu xenòfob mundial en un acte de subnormalitat profunda i d'idiotisme il·lustrat, els uneix una empresa multinacional afincada a les Illes Barbados amb capital rus allotjat a les Illes Caiman que produeix components informàtics a Taiwan. A algú li importa res d'aquesta empresa? Sincerament, d'això se'n diu una bona tapadora.

L'únic vincle que realment els uneix sota la possessió d'accions d'aquesta pseudocompanyia és el ferm desig d'una revalorització accionarial, simple i pura especulació vinculada amb la mare dels ous de la inflació, per després liquidar-la, gastar-se els diners en ves a saber què i anar a per una altra. La idea és genial, però els valors que ens defineixen com a societat no hi són per enlloc; i aquí rau el problema de la moralitat o inmoralitat. És inmoral guanyar diners amb accions d'una certa empresa de roba esportiva que explota infants al sud-est asiàtic? Quants milers de persones del món occidental en posseeixen d'accions d'aquesta companyia? Pitjor encara, és lícit guanyar diners amb la revalorització de certa empresa fictícia que falseja balanços per incrementar el seu valor en borsa? Guanyar diners enganyant als teus propis veïns?

La paranoia per guanyar diners arriba fins a extrems insospitats a l'hora de realitzar inversions. Vull quedar-me amb un cas particular: Fórum Filatélico. Dins de les meves múltiples col·leccions tinc el vici de guardar segells (abans més que ara perquè trobo que han perdut una mica d'encant al ser autoadhesius) i monedes de tot el món. Doncs bé, aquesta empresa oferia uns rèdits molt elevats als seus clients en virtut de l'especulació amb el valor "suposat" de diferents segells. La clau estava en no fer-ho taxar per un taxador independent i comprovar el valor real dels segells adquirits, tot i que si reclamaves, ells et tornaven els diners sense més problemes (tot sigui per no descobrir-se el pastís!). Fins que un bon dia, el forat que els dirigents van fer per enriquir-se il·lícitament va ser tant gran que el pastís (que era una mousse gelada) es va desfer de cop sota el magnífic sol estival que brilla amb força en aquest país i en el veí. I bé, al final el govern va tramitar unes ajudes per disminuir l'efecte de la ruïna als afectats i tots sabem com acaba la història. D'això se'n diu PARANOIA. Sembla que el concepte de "timo" tant antic com antic és l'home, ha assolit un grau de complexitat sense precedents. I això que a aquests els han "pescat". Només cal recordar empreses amb certs "dubtes raonables" procedents de capital rus després de la Perestroika amb procedències dubtoses del capital (Gazprom, propietat del Sr. Abramovich sense anar més lluny, o recentment de l'ex-primer ministre Thaksin Shinawatra, exiliat a Anglaterra i acusat al seu país de corrupció, d'apropiament indegut i amb una ordre de busca i captura contra ell).

Sembla que aquest virus letal és ja una plaga de proporcions bíbliques. Aquest extrany transtorn psicòtic que provoca a l'afectat deliris, percepcions i creences sistemàtiques i errònies, desconnectades de la realitat i resistents als canvis. A mi m'agradaria més definir tot això fent servir el que Sigmund Freud va utilitzar per definir aquest mateix concepte: un transtorn mental en el que el símptoma primordial és l'extrema desconfiança en els demés. D'això en veig despendre una petita reflexió interior basada en el "no confio en ningú, per tant, puc fer el que em sembli en benefici propi sense importar-me'n les conseqüències".

I així estem...

Per cert, si us ha enriquit d'alguna manera la lectura d'aquest text, l'autor (o sigui jo) està obert a qualsevol col·laboració solidària en forma monetària de qualsevol país del món si hi viatgeu.

I la cita del dia: "He comprès que al món hi ha dues veritats, una de les quals mai ha de ser dita" Albert Camus

Paranoia vacacional

2007-08-16T21:30:00.001+02:00

Text inspirat en idea de l'usuari "opmeit"

La paranoia i les vacances, en principi, són dos conceptes que no tenen res en comú. Però les aparences enganyen. En el món actual, on de l'ostentació se n'ha fet norma i del sentit comú se n'ha fet burla, un extrany factor psicòtic s'ha apoderat de les ments privilegiades del nostre entorn més proper: BARCELONA.

Les interfícies neuronals no deuen acabar de rutllar del tot bé dins d'aquestes persones que Quevedo anomenaria "érase un hombre a un portátil, agenda electrónica, móvil, Porsche Cayenne, pegado". Es tracta d'un sistema delirant d'anar per la vida que amaga un sentiment neuròtic d'inferioritat en forma paranoica, sovint amb deliris de grandesa. Algú es pensarà que estic molt poètic avui... Doncs no. Això, amics i amigues, és la definició de Xovinisme extreta i adaptada de la Viquipèdia. I sembla una burla, o de poca trascendència, però les conseqüències d'adoptar un sistema com aquest no ens són desconegudes dins l'escena internacional.

Millor fer una mica d'història. Nicolas Chauvin fou un soldat francès del tombant de finals del s. XVIII i principis del s. XIX, ferit nombroses vegades a la guerra i condecorat per Napoleó. Un excel·lent soldat amb una no menys excel·lent tendència a vanagloriar-se, atribuir-se mèrits, exhibicionisme i falta de modèstia. Aquesta falta de respecte envers els demés provocà la burla posterior de bona part de la societat francesa i ridiculitzada en comèdies frívoles, lleugeres i picants. A partir d'aquí, ve quan s'inicia l'ús del terme xovinisme com a sinònim d'un nacionalisme exagerat.

I un nacionalisme exagerat què comporta?

Exemples en tenim tots a la retina; però, actualment i formal, s'associa a sentiments ultranacionalistes de diferents grups, que sovint els porta a odiar minories i a la xenofòbia. Convé dir que no vull relacionar aquesta petita definició en el fet que els turistes siguin xenòfobs! Això, apart d'ésser una tonteria, seria un acte d'irresponsabilitat i inmaduresa flagrant. Convé anar més enllà de les paraules concretes i extreure'n una idea: la de marginalitat. Aquesta és la idea que vull transmetre: una divisió entre turistes i els que els rebem, la mateixa que pensen ells entre clients i serfs. Com a l'edat mitjana i han passat 800 anys.

Tal és la paranoia que regna en la societat que sembla que el món s'hagi tornat a dividir entre senyors i esclaus (ben pagats, però al cap i a la fi esclaus). I aquí hi intervé el xovinisme. Senyors amb senyors, i serfs amb serfs. La meva experiència personal dins l'àmbit universitari d'estiu em permet parlar amb un petit coneixement de causa: ponents són ponents, i membres de l'organització són criats: que si ara dues coca-coles light fredes, que si ara vull un projector que no havia demanat ni dins dels terminis establerts ni dels prudencials, ara un diari de difusió nacional pel fet que hi surt un article meu i no em dóna la gana de pagar-lo ni d'anar al quiosc... I tot fet amb el mateix menyspreu amb el que actua aquell que se sap i se sent per sobre del seu interlocutor sense el més mínim pudor ni la més minúscula vergonya ni mirar-te a la cara. Us sona aquest comportament? El mateix del pesat del davant a la cua del forn esperant comprar una baguet.

Aquest sentiment de superioritat no és una cosa que es corregeixi o decaigui com fruita madura, és una mania que es va retroalimentant i escampant-se a una velocitat increïble com si de l'èbola es tractés. Quan un no és res, vol ser algú; i per ser algú el camí més ràpid és fer veure als demés que ets algú. En conseqüència, copies els costums del qui tu creus que és algú, així de senzill. Quan has aconseguit semblar algú, el següent pas en la transformació vital és fer autèntiques orgies de la subnormalitat amb altres que estan en el mateix estadi evolutiu (dues hipoteques, vivint de lloguer, cotxe de rènting, un terreny per especular amb el sòl...). I després, cal anar de vacances a la Cerdanya a tocar els nassos i a fardar de xalet, casa adossada i "cuerpo danone" a la piscina comunitària.

Són com pollastres sense cap, però que a diferència dels autèntics pollastres, ells no n'han tingut mai! Sempre em quedarà el consol de veure'ls embussats a l'entrada del poble i conèixer la ruta alternativa per avançar-los a tots... algun avantatge hem de tenir els del país...

I la cita del dia: "Hi ha dues maneres de difondre la llum: ser la llàntia que l'emet o ser el mirall que la reflexa" Lin Yutang

Assumir responsabilitats

2007-08-15T16:30:00.000+02:00

Aviso, avui va de pollastres, però només dels seus caps i com s'utilitzen en el món de la faràndula.

M'entristeix però no em sorprèn la manera que té la gent d'assumir les possibles responsabilitats que es deriven de les conseqüències dels seus actes. De fet, em produeix una tremenda fascinació renaixentista intentar esbrinar el perquè de certes actituds (principalment de càrrecs públics) i de com intenten manipular els seus receptors.

Hi ha un proverbi xinès que diu: "És més fàcil saber com es fa una cosa que fer-la". Literalment podríem extreure'n l'existència de molts sabis que saben fer moltes coses i poca gent disposada a fer-les; més profundament veig que denota una certa tendència a la ganduleria inherent en tothom i, encara més greu, una hipocresia a l'alçada de la pròpia ignorància dels autoanomenats sabis. Així doncs, pot ser aquesta la causa que provoca que la gent no assumeixi responsabilitats quan fa alguna cosa no prou bé? La mandra d'acceptar les disculpes públiques no em sembla suficient motiu per si mateix com per pensar en aquesta teoria com a tesi per la meva argumentació. Doncs bé, existeix algun altre motiu que se'ns escapa?

En segon lloc se'ns pot acudir que potser el problema de les poques ganes de treballar ve d'una mica abans, de quan es va fer la feina a mitges i per això hi ha hagut problemes. Se'ns dubte és una explicació que satisfarà al 90% de la gent que ho pensi i no seré jo qui els tregui de la il·lusió d'haver descobert la font d'un dels problemes més grans que se'ns planteja com a persones humanes (per cert, magnífic programa d'en Miquel Calçada i Olivella a TV3 on va debutar l'Andreu Buenafuente). La desídia, la poca rigurositat a l'hora de fer la feina, la falta de preparació en alguns casos, la falta de planificació en altres... No trobeu que són massa excuses?

M'encantaria veure-li un costat més positiu, però, amb perdó, no el veig. Em prenc la llibertat de centrar-me en l'administració pública i, en concret, amb el tema de rodalies RENFE a Catalunya i, per extensió, les infraestructures al nostre país (Catalunya, per qui no ho sàpiga o s'imagini alguna regió diferent). Lamentablement, sento unes declaracions de Mariano Rajoy culpant de la situació esperpèntica de la xarxa ferroviària del país a na Magdalena Álvarez, Ministra de Foment. L'espectacle continua amenitzat per una comparsa d'allò més local, amb CiU i ERC demanant la dimissió de la pobre senyora, fent-la culpable de tots els mals d'aquest país des de principis de la democràcia. Som especialistes en crear caps de turc (turkey = gall d'indi) i fer-los rodar per l'escena mediàtica amb una facilitat només comparable amb la facilitat que tenim com a país d'escaquejar-nos o vendre'ns al millor postor com un mercader siri del segle I a.C.

La focalització de les responsabilitats sobre el cap visible més alt no és una cosa nova, ni molt menys. La creació d'organigrames representatius respon a l'organització d'una sèrie de paraigües, barreres, pals, kubotans i escopetes per quan les coses van malament. I mentre van anant prou bé, un sistema per enriquir-se piramidalment. Vull fer un incís en el tema de les organitzacions piramidals. Són sistemes d'organització ilegals que responen a que per mantenir cada escalafó de la piràmide, els de sota els han d'aconseguir més associats els quals pagaran per entrar-hi i cobraran en funció dels nous associats que hi entrin. Sens dubte un autèntic frau.

Em dóna la sensació que la política actual en l'aspecte de responsabilitats s'hi assembla força i, a més a més, és una presa de pèl. Com pot algú, en un estat mental decent, culpar de la manca d'inversions des de la mort de Martí I l'Humà a només 3 anys de gestió? Algú té el sant valor i el suficient morro de porc per afirmar aquesta atrocitat?

El títol d'avui havia de ser: Jo no sóc inútil, i tu? Però seria caure en la provocació. Prefereixo seguir els consells d'un altre proverbi àrab: "És millor encendre un llum que maleir la foscor".

La llibertat és un concepte que en aquest cas no ens vindria malament recordar. Som lliures de fer el que ens sembli, però només l'actuació responsable ens val per seguir sent lliures i no esclaus de tot el que hem fet irresponsablement. Sembla que aquesta petita conclusió final que us ofereixo no val pel món actual, on els diners, la fama, LA MALA FE, ens acompanya i guia a cada pas que fem per la vida.

I la cita del dia: "Hem de tenir bons amics que ens ensenyin el que és bo, i perversos i cruels enemics que ens impedeixin obrar malament" Diògenes

Com pollastres sense cap

2007-08-14T12:47:00.000+02:00

Per tots és ben sabut que el cervell dels pollastres de poc els serveix. Un típic experiment de criatures demostra que quan es talla el cap d'una d'aquestes aus el cos segueix durant uns quants segons (fins a 1 minut he comprovat personalment) produint moviments i espasmes fins que mor definitivament.

Sembla que això dels espasmes últimament s'ha encomanat a un ampli ventall de la població catalana actual. No és extrany, i fins i tot diria que normal, veure persones actuant irracionalment en moments de perill o de tensió. Fins aquí ho interpreto com una descàrrega d'adrenalina que impulsa a actuar irreflexivament per tal de sobreviure; sens dubte un acte molt legítim. El que ja no em sembla tan correcte i, sobretot, moralment qüestionable és prendre decisions segons on bufa el vent. En això, els nostres polítics i caps visibles de molts sectors de la societat en són autèntics especialistes: prestigiosos acròbates passejant amb monocicle per una corda a 80m d'alçada.

Els constants canvis d'opinió de la gent, l'ànsia per retractar-se d'unes opinions lliures i legítimes a causa de no se sap ben bé què, el valor nul de la paraula donada, l'absència de compromís o la falta d'implicació en tasques de caràcter social en són indicis més que clars de que alguna cosa no va com hauria d'anar dins d'uns paràmetres raonables. Som una societat de pollastres decapitats per una educació penosa i desplomats per una falta d'autocrítica i autoexigència només a l'alçada de la nostra estupidesa. A vegades quan sento algunes cròniques penso en el meu amic Pitàgores quan deia "Calla o digues alguna cosa millor que el silenci".

La llibertat de que hom disposa no ha de degenerar en una espècie de llibertinatge descontrolat i inútil. Potser, per això, el que la societat manifesta és una certa por a la llibertat i, en conseqüència, prefereix que la guillotina faci la seva feina. Aquesta por, aquesta temença a usar de manera autònoma la capacitat per raonar, ens fa culpables de la nostra pròpia decapitació, dels nostres espasmes vitals. Tot i això, cal tenir en compte que el fet de criticar el sistema establert fent un ús públic de la raó no porta al llibertinatge de no complir amb els deures i obligacions de tot ciutadà, és a dir, fent servir terminologia anàloga: un ús privat de la raó.

Proposo des d'aquestes humils línies la incentivació dels pensaments individuals (que no individualistes ja que estaríem una mica més aprop de la mala fe de l'article anterior). Cal que entre tots ens atrevim a pensar, funció inherent i fonamental en l'ésser humà, però sense oblidar que la crítica ha d'ésser usada de manera lliure i responsable, però també sense pors, tabús, entrebancs ni pressions de cap tipus. Fem entre tots un acte de responsabilitat i valorem la nostra actuació mitjançant el sedàs de la raó.

I com ja digué Sèneca fa uns quants anys (no molts): "Als que corren en un laberint, la seva mateixa velocitat els confón".

Últimament veig massa pilots de Fòrmula 1 passejant pel carrer...

I la cita del dia: "De res serveix córrer; millor és sortir a temps" La Fontaine

La mala fe

2007-08-13T17:52:00.000+02:00

Apreciats bloggers, sí, avui toca el segon escrit. I és religiós. Així que creients i no creients, esteu obligats a llegir-lo, imprimir-lo i llavors la segona opció és doble: estripar-lo i arxivar-lo al registre definitiu o penjar-lo a la vostra habitació com a acte de devoció envers el qui us escriu. També teniu l'opció no recomanable de no fer res de les tonteries exposades anteriorment.

La mala fe és inherent a l'ésser humà. Sí, ho és, malgrat que tothom s'ompli la boca dient que les persones no poden ser dolentes per naturalesa. L'individu, com a tal, procura per si mateix per imperatiu natural: és a dir, primer respira, menja i fa bategar el cor per si mateix, no pels demés. Partint d'aquesta base, ens serà fàcil relacionar actituds individuals envers el altres individus en allò que malanomenem grup. Un grup és una suma d'elements (segons el diccionari) amb certes característiques comunes que els percebem com una unitat. Bé, doncs em sembla interessant el fet de considerar la idea de "percebre". La percepció depèn de molts factors, ja siguin físics com emocionals, psicològics o naturals. Sovint hem sentit que l'aparença enganya; gran frase feta del costumari català que ens recorda que no tot és el que sembla ser.

I aquí volia arribar jo. Un grup, no és el que sembla. Segur que heu patit personalment les conseqüències de pertànyer a un grup i la particular idiosincràsia del mateix; exemples en sobren. Així, la pertinença a un grup no deixa de ser un acte més d'individualisme passat pel sedàs de la raó, a fi i efecte d'obtenir-ne algun tipus d'avantatge (incloc en aquesta particular definició els avantatges econòmics, de posició social com també tenir la consciència en pau mitjançant actes desinteressats, en tal cas, beneficis mentals, com també les consciències nacionals, beneficis a llarg termini).

Bé doncs, ara ja estem posicionats.

La mala fe és el producte de l'individualisme que tots portem dins, sobre, sota, al voltant... Tot es pot dissimular en més o menys grau depenent de com afecta les necessitats vitals de cadascú. Això d'anar amb el lliri a la mà és més producte de Sandro Rosell a FCB Confidencial que no pas una realitat fefaent. A l'hora de la veritat, tothom aprofita qualsevol oportunitat per conspirar en contra del veí. I això és el principi de l'economia i el seu gran motor: la inflació. I si en l'àmbit privat la mala fe s'anomena competència, en l'àmbit públic més valdria anomenar-la estafa o corrupció, i personalment m'agrada referir-m'hi com a "munyiment de vaca fins que queda tísica".

I és en aquest punt, on les decisions individualistes afecten al col·lectiu quan la paciència d'un servidor comença a escassejar.

Em sap greu no poder fer públiques les fonts de què disposo sobre els dos casos que vull comentar.

- Recepta 1: Tàrtar d'automòbils amb milfulls de rebuts i salsa de la iaia: Certa empresa dedicada al món dels aparcaments vol apujar tarifes. L'estudi encarregat demostra que les tarifes que s'apliquen són les cinquenes més cares de Catalunya per oferir aquest servei. L'empresa, davant la negativa de l'ens públic en qüestió d'encarir la tarifa, envia certa documentació argumentant el perquè de la petició. I aquí, amics i amigues, entra la MALA FE. Estudiant les dades hom pot adonar-se'n que estan manipulades i que provenen de dues bases de dades diferents. Requerits sobre el tema, l'empresa decideix enviar noves dades i desqualificar argumentant MALA FE a l'ens públic en l'acusació indirecta d'oblit, error o directament MANIPULACIÓ. Tot adornat amb una mica de salseta de la iaia, que tampoc se'n deu anar de buit i que té més coses a dir de les que aparenta en aquest sarau.

L'interès dels uns en fotre als demés. Per seguir respirant jo, menjant, anant de vacances, 10000 persones poden pagar per un servei que no ho val i que, a sobre, és abusiu i de baixa qualitat.

- Recepta 2: Suc de canonades amb mousse d'algues i maionesa: Certa empresa dedicada al món de la distribució d'aigua potable vol fer revisió tarifària. Argumenten que la qualitat de l'aigua és molt bona i que s'ha de pagar més. També inclouen certes despeses que no tenen però que computen com també certs costs de canvi de nom de comptadors (despesa que va a càrrec del client). Tot lligat amb una maionesa d'interessos particulars i possibles comissions pel mig.

Cal recordar l'historial d'aquesta empresa a l'hora de fer comptabilitat creativa i els múltiples intents d'estafa que tots els seus clients ens veiem sotmesos a acceptar.

Desenganyem-nos. Som únics perquè ens diferenciem dels demés, però aquesta és la nostra mateixa condemna a l'individualisme que ens porta massa sovint a l'extrem del que anomenem "la mala fe". Amén.

I la cita del dia: "És de necis arrancar-se els cabells en moments d'aflicció; com si aquesta pogués ésser alleugerada per la calvície" Ciceró

I la segona cita el dia: "Amb les pedres que els crítics et llancen, ben bé podries erigir-te un monument" Kant

El teorema del 9 substitueix la regla del 3

2007-08-12T20:50:00.000+02:00

Benvinguts i benvingudes a aquest petit espai de col·loqui i tertúlia informativa sobre la més pura i absurda actualitat. No pretén ser una pàgina ambiciosa, però sí que s'intentarà que tots els visitants almenys sortiu amb alguna reflexió sobre el món que ens envolta, de la més rabiosa actualitat o del més antic proverbi xinès. La creació d'aquesta pàgina respon a una necessitat que he anat observant mentre donava classes de matemàtiques a certs noiets: la necessitat d'evolucionar mentalment. Sembla mentida però, encara ara, a les escoles s'ensenya la regla del 3, magnífica eina sense fonament matemàtic de cap tipus emprada des de l'alumne més petit fins al gran empresari del sector per fer un càlcul ràpid. 80 anys d'evolució educativa i estem al mateix lloc. Com es pot canviar la societat sense evolucionar l'educació? Les matemàtiques han evolucionat, evolucionen i seguiran evolucionant. Per tant, des de la meva humil posició, em permeto de fer evolucionar la regla del 3 d'una manera humorística, sarcàstica i, fins a cert punt, irracional.

ACLARACIÓ: Encara que a vegades es publiquin tonteries, no és, ni molt menys, una pàgina d'humor.

I la cita del dia: "Tu proposa-li aviam què ens poden oferir, però que no sigui com el FESTCAT"

I la resposta: "Clar, clar, nosaltres donem crèdits fent formació i no menjant paella... U_U"