Dissortadament la situació de les persones emprenedores en aquest país no és massa favorable. Dissortadament els emprenedors del Pirineu som una espècie en extinció.
Una idea, una proposta, un comentari i et trobes amb el mur d'Adrià i la Gran Muralla Xinesa un damunt de l'altre davant dels morros. Un cargol sense fi de "burrocràcia", moltes formes i poc contingut. No n'hi ha prou amb una bona iniciativa, apart de bona ha de ser comercialment atractiva, comercialment viable, comercialment estratègica... O sigui, una bona iniciativa necessita guanyar diners, ser objecte del mercadeig en què s'ha convertit el país on vivim, on tot i tothom té un preu i on, per diners, es mouen muntanyes, valls, llacs i rius.
El menyspreu de tota manifestació social i cultural per part de no poques institucions frega a l'insult i sembla que intentar formar,entretenir pedagògicament o desenvolupar "les teves qualitats essencials" no està massa de moda. El que sí està de moda és anar prometent hospitals per aquí i per allà i després no tenir un duro per fer-ne cap. I a sobre, a aquest personatge se li riuen les gràcies... Carallots! Políticament interessa dir quelcom,electoralment cal matitzar aquest quelcom, i a l'hora de l'execució d'aquest quelcom, només ens queda resar perquè arribin les misses per fer-ne el 10% del primer quelcom.
Aquí als Pirineus, i en concret a la Cerdanya, tota iniciativa que surti d'un cert cànon preestablert, d'unes certes normes de conducta i contingut no escrites, sol ser brutalment postergat en el més absolut anonimat o directament desat a l'arxiu definitiu. Així fem país, així formem als nostres joves en els valors de l'esforç, la creativitat i el foment d'activitats socials. I una merda estacada d'un cordill. Així els formem en elpassotisme , en el desengany, en el sedentarisme, en la desil·lusió. Que cadascú reflexioni què fa i què deixa de fer quan veu un cartell sobre una activitat cultural gratuïta (les de pagament són un altre món, molt més elitista). Molts desconsiderats fan malbé cartells, n'hi pengen d'altres a sobre, els estripen, hi fan undibuixet... No tenim dret a queixar-nos perquè això és producte del nostre desinterès en la seva formació.
En conclusió, no volem formar a la gent. I els pocs que volem fer quelcom mínimament interessant i novedós dins d'aquest àmbit, ens veiem abocats a les lleis del mercadeig (per no dir en la més pura indigència mental). Si està claríssim, la societat no recolza aquells que volen sortir de la monotonia existent de la caixa tonta, no recolza els seus emprenedors.
I la frase del dia: "Arriscar-se és perdre una mica, no arriscar-se és perdre-ho tot". Mayacowski
Una idea, una proposta, un comentari i et trobes amb el mur d'Adrià i la Gran Muralla Xinesa un damunt de l'altre davant dels morros. Un cargol sense fi de "burrocràcia", moltes formes i poc contingut. No n'hi ha prou amb una bona iniciativa, apart de bona ha de ser comercialment atractiva, comercialment viable, comercialment estratègica... O sigui, una bona iniciativa necessita guanyar diners, ser objecte del mercadeig en què s'ha convertit el país on vivim, on tot i tothom té un preu i on, per diners, es mouen muntanyes, valls, llacs i rius.
El menyspreu de tota manifestació social i cultural per part de no poques institucions frega a l'insult i sembla que intentar formar,entretenir pedagògicament o desenvolupar "les teves qualitats essencials" no està massa de moda. El que sí està de moda és anar prometent hospitals per aquí i per allà i després no tenir un duro per fer-ne cap. I a sobre, a aquest personatge se li riuen les gràcies... Carallots! Políticament interessa dir quelcom,electoralment cal matitzar aquest quelcom, i a l'hora de l'execució d'aquest quelcom, només ens queda resar perquè arribin les misses per fer-ne el 10% del primer quelcom.
Aquí als Pirineus, i en concret a la Cerdanya, tota iniciativa que surti d'un cert cànon preestablert, d'unes certes normes de conducta i contingut no escrites, sol ser brutalment postergat en el més absolut anonimat o directament desat a l'arxiu definitiu. Així fem país, així formem als nostres joves en els valors de l'esforç, la creativitat i el foment d'activitats socials. I una merda estacada d'un cordill. Així els formem en elpassotisme , en el desengany, en el sedentarisme, en la desil·lusió. Que cadascú reflexioni què fa i què deixa de fer quan veu un cartell sobre una activitat cultural gratuïta (les de pagament són un altre món, molt més elitista). Molts desconsiderats fan malbé cartells, n'hi pengen d'altres a sobre, els estripen, hi fan undibuixet... No tenim dret a queixar-nos perquè això és producte del nostre desinterès en la seva formació.
En conclusió, no volem formar a la gent. I els pocs que volem fer quelcom mínimament interessant i novedós dins d'aquest àmbit, ens veiem abocats a les lleis del mercadeig (per no dir en la més pura indigència mental). Si està claríssim, la societat no recolza aquells que volen sortir de la monotonia existent de la caixa tonta, no recolza els seus emprenedors.
I la frase del dia: "Arriscar-se és perdre una mica, no arriscar-se és perdre-ho tot". Mayacowski
Escrits
