La ironia del destí

En Joan es passava el dia de bar en bar, de copa en copa, de tapa en tapa, de canya en canya. I el fetge d'en Joan es passava el dia desintoxicant-lo. Era una mort segura, a mitjà termini. Quan anava per la segona tapeta d'olives arbequines alinyades amb una bona dosi d'espècies locals, el cambrer rellisca amb un dels pinyols que en Joan, despistadament, havia expulsat sense destí més llunyà que el seu entorn proper. I l'ànima inmortal del pobre individu passà per darrera vegada per la vall del newtonià pomer.

En Joan es va passar el dia de banc en banc, de parc en parc, de gest en gest, d'idea en idea. I el cervell d'en Joan es va passar el dia reflexionant-ho tot. Era una mort evitable, a curt termini. Quan ja tornava cap a casa havent pres la decisió de buscar-se una feina i deixar de deambular per la vida, des del cinquè pis del bloc del costat li van llançar una ampolla de whisky pêche que li llevà a l'acte el seu bé més menyspreat. I l'ànima inmortal del pobre malalt passà per darrera vegada per la vall del newtonià pomer.