Aquesta podria ser una sentència del tot estúpida si no fos perquè els polítics n'han fet un dogma. De paraigües n'hi ha molts i de diversa naturalesa però el que em fa reflexionar sobretot és l'absència d'un paraigües molt concret que hauria de ser molt comú però que, lamentablement, no es veu per enlloc: el paraigües de la veritat.
Ni en les més sinceres declaracions de polítics en mítings, entrevistes, llibres, etc., es mostra la veritable intrahistòria, la veritat com a coartada per eximir-se de responsabilitats quan un fica la pota. Llegeixò atònit que Tony Blair va intentar reunir-se amb la cúpula de l'IRA fins a quatre vegades i això ho diu un col·laborador seu en un best-seller darrerament publicat al Regne Unit. També veig per la televisió entrevistes a polítics rellevants mentint sobre possibles contactes a l'hora de rellevar certs membres de la cúpula dirigent del seu partit.
La pregunta és òbvia: com pretenen que els ciutadans es prenguin la política que ells representen si des d'un bon principi s'usen les posicions de poder per imaginar artimanyes mediàtiques per desprestigiar certa persona o cert col·lectiu que després podria o no influir en les llistes electorals que després podrien donar lloc a un suposat càrrec electe dins d'un dels òrgans de l'administració? Déu ni do quina pregunta més llarga i més rocambolesca. Massa supòsits.
La resposta és òbvia també: els ciutadans ens prenem la política amb desinterès i humor.
Cada dia més la política d'aquest país s'assembla més al Polònia. Estic convençut que els guionistes d'aquest magnífic programa d'humor pioner al nostre país deuen estar molt contents que els veritables protagonistes els escriguin la meitat del guió. Com si al forner li porten el pa congelat i només l'ha d'escalfar i vendre'l!
Fruit d'aquest desinterès en matèria políticonacional apareix una certa immunitat i intrascendència de tot el que els nostres representants electes proposen, fan o deixen de fer. Una impunitat creixent que fa que alguns agosarats deixin de banda qualsevol coartada, per més fútil que sigui, i es llencin a una piscina on no saben si hi ha aigua, petroli o xocolata Milka.
Des d'aquestes línies proposo una observació més acurada sobre aquests atacs d'eufòria i egolatria a parts iguals de certs representants importants tant del govern com de l'oposició.
Un cop buscat al "youtube" famós algun dels moments estel·lars de les nostres estrelles mediàtiques del circ parlamentari apliqueu-hi la frase amb què comença aquesta petita reflexió:
"Amic, si surts quan plou, almenys porta paraigües! Tranquil, qui t'hagi de creure et creurà igualment, i qui no t'hagi de creure almenys no et veurà ensenyant les vergonyes cada vegada que obris la boca des d'aleshores ençà."
I la frase del dia: "La perversió i la corrupció es disfressen gairebé sempre d'ambigüitat; per això l'ambigüitat no m'agrada i no confio en ella" John Wayne
Ni en les més sinceres declaracions de polítics en mítings, entrevistes, llibres, etc., es mostra la veritable intrahistòria, la veritat com a coartada per eximir-se de responsabilitats quan un fica la pota. Llegeixò atònit que Tony Blair va intentar reunir-se amb la cúpula de l'IRA fins a quatre vegades i això ho diu un col·laborador seu en un best-seller darrerament publicat al Regne Unit. També veig per la televisió entrevistes a polítics rellevants mentint sobre possibles contactes a l'hora de rellevar certs membres de la cúpula dirigent del seu partit.
La pregunta és òbvia: com pretenen que els ciutadans es prenguin la política que ells representen si des d'un bon principi s'usen les posicions de poder per imaginar artimanyes mediàtiques per desprestigiar certa persona o cert col·lectiu que després podria o no influir en les llistes electorals que després podrien donar lloc a un suposat càrrec electe dins d'un dels òrgans de l'administració? Déu ni do quina pregunta més llarga i més rocambolesca. Massa supòsits.
La resposta és òbvia també: els ciutadans ens prenem la política amb desinterès i humor.
Cada dia més la política d'aquest país s'assembla més al Polònia. Estic convençut que els guionistes d'aquest magnífic programa d'humor pioner al nostre país deuen estar molt contents que els veritables protagonistes els escriguin la meitat del guió. Com si al forner li porten el pa congelat i només l'ha d'escalfar i vendre'l!
Fruit d'aquest desinterès en matèria políticonacional apareix una certa immunitat i intrascendència de tot el que els nostres representants electes proposen, fan o deixen de fer. Una impunitat creixent que fa que alguns agosarats deixin de banda qualsevol coartada, per més fútil que sigui, i es llencin a una piscina on no saben si hi ha aigua, petroli o xocolata Milka.
Des d'aquestes línies proposo una observació més acurada sobre aquests atacs d'eufòria i egolatria a parts iguals de certs representants importants tant del govern com de l'oposició.
Un cop buscat al "youtube" famós algun dels moments estel·lars de les nostres estrelles mediàtiques del circ parlamentari apliqueu-hi la frase amb què comença aquesta petita reflexió:
"Amic, si surts quan plou, almenys porta paraigües! Tranquil, qui t'hagi de creure et creurà igualment, i qui no t'hagi de creure almenys no et veurà ensenyant les vergonyes cada vegada que obris la boca des d'aleshores ençà."
I la frase del dia: "La perversió i la corrupció es disfressen gairebé sempre d'ambigüitat; per això l'ambigüitat no m'agrada i no confio en ella" John Wayne
Escrits
1 comentaris:
A mi particularment, el que més em fastigueja de l'actual classe política és la seva incapacitat gairebé patològica en parlar clar i les seves reals opinions. No faran mai això! Ells fan enquestes per saber què volem sentir i llavors ens ho diuen. El lamentable és que encara hi hagi gent que se'ls cregui...
Publica un comentari