Ara resulta que el català, com a llengua, és un recurs a explotar internacionalment. Almenys és la visió que vaig poder extreure d'un dels meus programes de televisió favorits, l'Àgora (tots els dilluns al vespre al 33, presentat per Xavi Coral), fet des de Frankfurt per motius òbvis. El debat fou entre l'ex-conseller Josep "sense corbata" Bargalló (president de l'institut Ramon Llull), Baltasar Porcel (conegut escriptor) i el president del Gremi d'editors de Catalunya, Antoni Comas. El programa en sí versava sobre la projecció de la llengua i, en paral·lel, el futur del català.
Plantejada una mica la situació, anem al gra. La primera reflexió que em passa pel cap és si realment ens hem de gastar tants diners públics per projectar la llengua a l'exterior i dubto profundament dels beneficis que en podem treure individualment com a ciutadans de Catalunya. Sembla que per tenir contents certs sectors empresarials, i ara toca el potentíssim sector editorial, hem d'organitzar la pallassada de Frankfurt. No crec que hagin convençut ni un sol català de fer-se-la pròpia la fira. Aquesta opinió la fonamento amb el que va sentenciar el Sr. Comas: "Pels editors, és una fira més, com les 22 anteriors". Detecto un cert cinisme en aquesta frase; és a dir, s'inverteix diner públic en una fira editorial bàsicament, a l'estranger, es fan els contactes, es disfressa fent servir la llengua com a cortina de fum, i després diem que a nosaltres no ens aporta cap benefici fora del normal. Doncs no senyor, no podem frivolitzar ni molt menys dir mentides: ser la cultura convidada et permet un espai de promoció que no tens si ets un més dels expositors, ja només per la sensació de bloc ja guanyes espectació. El pitjor que pot passar és enganxar algú amb les mans a la massa...
Sembla com si ens haguéssim de guanyar el prestigi i reconeixement fora de les nostres fronteres perquè com a poble, com a país, com a nació, no en som pas capaços d'això. Hi ha l'extès pensament que el reconeixement de Catalunya s'ha d'anar a buscar a l'exterior i no a Madrid, que el futur passa per europeïtzar-nos més que expulsar l'espanyolització. Si bé és lícit, jo no ho veig tant clar. En primer lloc, si no ens desespanyolitzem estem diluint els nostres esforços per recuperar la catalanitat en sí i perdem identitat. En segon lloc, l'europeïtzació no garanteix res respecte al reconeixement de la nostra identitat nacional. Si deixem de ser espanyols per ser catalans, sempre tindrem temps de ser europeus (que ja en som) i no a l'inrevés.
En èpoques com l'actual s'ha d'anar molt en compte amb el que es fa. La radicalitat és el producte de la feina mal feta dels governs d'un i altre costat, de polítiques ineficaces, d'expoli econòmic, de burla cultural, d'enfrontament ideològic descontrolat, de falta de respecte i de moralitat dubtosa. Primer de tot, cal complir la llei. I si es vol fer-ho en el cas de les fotografies del rei, també s'hauria de fer el mateix amb la llei de normalització lingüística. El que passa és que en aquests casos el tarannà del jutge de torn influeix directament en la interpretació de la llei. Una altra cosa és que la llei no s'ajusti a la realitat o simplement no ens agradi. En democràcia podem canviar les coses, hi ha mecanismes per fer-ho. I si s'hi posen problemes, sempre queden les eleccions.
Plantejada una mica la situació, anem al gra. La primera reflexió que em passa pel cap és si realment ens hem de gastar tants diners públics per projectar la llengua a l'exterior i dubto profundament dels beneficis que en podem treure individualment com a ciutadans de Catalunya. Sembla que per tenir contents certs sectors empresarials, i ara toca el potentíssim sector editorial, hem d'organitzar la pallassada de Frankfurt. No crec que hagin convençut ni un sol català de fer-se-la pròpia la fira. Aquesta opinió la fonamento amb el que va sentenciar el Sr. Comas: "Pels editors, és una fira més, com les 22 anteriors". Detecto un cert cinisme en aquesta frase; és a dir, s'inverteix diner públic en una fira editorial bàsicament, a l'estranger, es fan els contactes, es disfressa fent servir la llengua com a cortina de fum, i després diem que a nosaltres no ens aporta cap benefici fora del normal. Doncs no senyor, no podem frivolitzar ni molt menys dir mentides: ser la cultura convidada et permet un espai de promoció que no tens si ets un més dels expositors, ja només per la sensació de bloc ja guanyes espectació. El pitjor que pot passar és enganxar algú amb les mans a la massa...
Sembla com si ens haguéssim de guanyar el prestigi i reconeixement fora de les nostres fronteres perquè com a poble, com a país, com a nació, no en som pas capaços d'això. Hi ha l'extès pensament que el reconeixement de Catalunya s'ha d'anar a buscar a l'exterior i no a Madrid, que el futur passa per europeïtzar-nos més que expulsar l'espanyolització. Si bé és lícit, jo no ho veig tant clar. En primer lloc, si no ens desespanyolitzem estem diluint els nostres esforços per recuperar la catalanitat en sí i perdem identitat. En segon lloc, l'europeïtzació no garanteix res respecte al reconeixement de la nostra identitat nacional. Si deixem de ser espanyols per ser catalans, sempre tindrem temps de ser europeus (que ja en som) i no a l'inrevés.
En èpoques com l'actual s'ha d'anar molt en compte amb el que es fa. La radicalitat és el producte de la feina mal feta dels governs d'un i altre costat, de polítiques ineficaces, d'expoli econòmic, de burla cultural, d'enfrontament ideològic descontrolat, de falta de respecte i de moralitat dubtosa. Primer de tot, cal complir la llei. I si es vol fer-ho en el cas de les fotografies del rei, també s'hauria de fer el mateix amb la llei de normalització lingüística. El que passa és que en aquests casos el tarannà del jutge de torn influeix directament en la interpretació de la llei. Una altra cosa és que la llei no s'ajusti a la realitat o simplement no ens agradi. En democràcia podem canviar les coses, hi ha mecanismes per fer-ho. I si s'hi posen problemes, sempre queden les eleccions.
Escrits
