Els pseudonegocis - Crònica d'una estafa anunciada

La picaresca de la gent a l'hora de guanyar quatre duros és directament proporcional a la falta de principis amb el que els guanyen: sembla com si tenir una feina legal no omplís prou ni les ànsies de protagonisme ni la quota de delinqüència mensual. Un radar de possibles negocis fraudulents, un nas extremadament fi (de gos per exemple), un transtorn psicòtic envers certes activitats de dubtosa moralitat... Només així puc trobar alguna raó a tot el que contemplo cada vegada que vull anar a veure un partit del Barça al Camp Nou. Les següents línies són el relat/crònica/homenatge culé a Gabriel García Márquez (compte, no és el Gabri ni el fill del Gabri i del Rafa Márquez!!).


Aquesta és la Crònica d'una estafa anunciada.

El dia en que volia anar al futbol, en Meister va sortir de la Universitat a les 6.30 de la tarda per esperar a taquilles si quedava alguna entrada econòmica. Havia somiat que atravessava la zona comercial de l'estadi mentre plovia lleugerament, i per un instant fou feliç en el somni, però quan es va despertar es va sentir esquitxat per complet per cagades d'ocells. "Sempre somiava amb l'estadi" em va dir la Núria, la seva xicota, pensant en 2 anys de visites a l'entorn del camp d'aquell dimecres certament molt grat. "La setmana anterior havia somiat que anava sol a comprar les entrades i que no es trobava cap revenedor entre les taquilles", em va dir. Tenia una reputació molt ben guanyada d'intèrpret certera dels somnis aliens, sempre que li expliquessin en dejú, però no havia pas advertit cap bon auguri en aquests dos somnis del seu xicot, ni en altres somnis amb entrades, revenedors ni estadis que ell li havia explicat els matins abans que precediren l'excursió al futbol.

Tampoc en Meister va reconèixer el presagi. Havia dormit poc i malament, sense treure's la roba, i va despertar-se amb mal de cap i amb un sediment de coure al paladar, i els va interpretar com estralls naturals de la festa del kebap que s'havia perllongat fins després de la mitja nit. Encara més: les moltes persones que va trobar des que va sortir de la Universitat a les 6.30 fins que fou assaltat com un gelat al pati d'un col·legi una mitja hora després, el recordaven una mica endormiscat però de bon humor, i a tots els va recordar casualment que era un dia molt bonic (i que fotia molta calor). Ningú estava segur de si es referia a l'estat del temps o del barcelonisme en general. Molts coincidien en el record de que era una tarda radiant amb una brisa de mar que arribava des de la Zona Franca, com era de pensar que ho fós en un bon setembre de la nostra època. Però la majoria estava d'acord en que era un temps fúnebre, amb un cel que s'anava ennuvolant i una densa olor de marihuana, i que en l'instant en que va trepitjar l'entorn de l'estadi va començar a caure una pluja fina com la que havia somiat.

[...]

Va caminar més de cent metres per donar la volta completa al camp i entrar per la porta de la galeria comercial. Va tenir encara prou lucidesa per no anar per les taquilles exteriors, que era el lloc on més revenedors hi havia, sinó que va entrar per l'accés del pàrquing. Ningú se n'havia adonat del que acabava de passar a 20 passos d'aquella porta. "Vam sentir els crits -em van comentar-, però vam pensar que era un grup de guiris". Començaven a berenar quan van veure entrar a en Meister amb cara d'esmaperdut portant a les mans un plec amb tres entrades pel partit del vespre. Després va comentar: "el que no puc oblidar mai és aquest terrible acte merdós de deslleialtat en aquest ambient d'impunitat". Però algú altre, possiblement algú despistat, va explicar que en Meister caminava amb la fermesa de sempre, medint bé els passos, i que el seu rostre d'emprenyat amb les ulleres de sol i el cabell esbojarrat estava més bell que mai. Al passar per davant de la zona de revenedors, ja amb les entrades en possessió, els va somriure, i va seguir a través de l'eixam d'estafadors de segona fila fins a la sortida posterior del recinte. Es van quedar paralitzats al veure que hi havia algú amb suficients principis i morro per plantar-los cara, altre cop lamentablement. "Ens vam quedar paralitzats de l'ensurt", deurien comentar. LaNúria acabava de tornar de la Universitat la mateixa tarda del dimecres, ordenant una mica el desastre en que havia convertit el Meister la taula del menjador per dinar, i el va veure entrar per la porta del pis buscant amb pas ferm el rumb de la seva habitació.

- Meister, nen - li va cridar-, què et passa?!
En Meister, amb la mateixa cara d'esmaperdut d'abans, ni l'havia vista.
- Ja hi han tornat, sempre hi tornen, la mare que els va parir!

Va fotre's un bon cop a l'espatlla amb el marc de la porta, però es va incorporar a l'instant. "Fins i tot va tenir la cura de recordar-se'n de la mare i l'àvia de tots els revenedors que havia vist", em va dir la Núria.

Després va entrar a la seva habitació per la finestra del balcó, que estava oberta des de les sis del matí ventilant-se, i indignat va caure de morros sobre el llit.

FI


Em callo tots els qualificatius que dedicaria gustosament a aquesta gent que es fa el negoci de la seva vida amb la revenda dels carnets i entrades. Gràcies a ells jo la pago més cara, o no puc accedir a un abonament a un seient des del que fervorosament animaria els colors del meu equip. A tot això, només vull recordar el que em va dir un d'aquests individus: "eh, y tú qué, quieres entradas?". Poseu-hi veu de yonki fumat perdut amb roba estripada i uns ulls de vidriosos i sabreu com és l'ambient del camp nou quan les taquilles estan obertes. Sembla increïble que mentre estàs intentant comprar una entrada a la taquilla et vingui un revenedor allí a la vora a dir-te que et ven el mateix que estàs comprant per 10€ menys... Sort que encara tinc principis i gens de mandra de fotre el mateix discurs una vegada i una altra als revenedors cada vegada que vaig a comprar entrades. Sort que el partit es va merèixer l'enrabiada vespertina.



I la cita del dia: "Com més gent conec, millor em cauen els Corleone" Maruja Torres

La novetat i l'aparença de novetat

Després d'unes merescudes vacances em permeto la llibertat de deleitar-vos amb una altra dosi de paranoia actual via òptica. El que és realment rellevant sobre aquest fet és la novetat del mateix. I dic novetat intencionadament per crear el dubte entre el que és nou o el que sembla que és nou. Desgranem una mica l'espiga.

És aquell edifici que amb una bona mà de pintura "sembla" nou, però que per dins no té ni ascensor; és aquella senyora gran que va més pintada que l'edifici, amb aparença simiesca, però que intenta amagar els 90 anys que porta a les espatlles. I a l'inrevés, és aquell cotxe que l'acabes de comprar i ja li has cremat els seients amb el tabac, fa pudor perquè no el ventiles i està tot rallat perquè el neteges amb un fregall d'alumini. Potser també cal citar certa mesura promulgada per la "centralista" Chacón (àlies la ministra sex-symbol) copiant una mesura de diverses regions com el País Basc o Catalunya, a nivell estatal, vestint-ho diferent, venent-ho com a novetat, i al cap i a la fi còpia de la còpia de l'anterior ministra que també l'havia copiat abans. Tothom sap que si fas una fotocòpia d'una fotocòpia d'una fotocòpia, la còpia que en resulta s'assembla més a paper del vàter que no pas a un document legible i decent. Com aquell alumne que fotocopia els deures d'un amic. Tot i això, el pitjor és trobar-te el teu professor a la copisteria mentre fotocopies els deures! O com abans de la presentació del pla, tota la premsa vagi plena del mimetisme del teu pla de xoc. No sé pas com catalogar-ho, si d'un ridícul espantós o simplement d'un surrealisme drogoadicte micològic experimentat pel jet lag d'anar de Barcelona a Madrid via Hong Kong.

Bé, deixem-nos d'actualitat i seguim analitzant el concepte de nou.

Potser per enfocar una mica el tema caldria definir-ne dos tipus: la novetat absoluta (allò que és creat sense precedents) i la novetat relativa (allò que és evolució d'una creació més antiga). En matemàtiques, sempre que hi ha algun problema de coses similars però amb matisos diferents o dependents, se sol emprar aquests dos conceptes d'absolut o relatiu. La veritat és que ho trobo una eina molt útil per saltar-se el veritable problema de la definició i anar construint el paradigma sobre el que es basaran les futures "novetats". Crec que és una mica agoserat identificar-ho com "començar la casa per la teulada" perquè la història debatria fàcilment aquest argument però sí que és una evidència que els fonaments sobre els quals treballem, ho són per aproximació (principi d'incertesa de Heisenberg), tenen més forats que les obres de l'AVE. Aquest incís no és gratuït ni és una anada d'olla ni de tema. El model de Heisenberg sobre l'àtom és extrapolable a la discussió que avui ens ocupa. A moltíssims grans trets (per no dir canonades) promulga que no es pot calcular alhora la posició i la velocitat exactes d'un electró. Aplicant-ho al tema que ens ocupa, quan percebem una cosa, un fet, una conducta, no podem saber alhora si és nou o només ho sembla. El cervell no es qüestiona si no ho és si ho sembla, i a l'inrevés, si no ho sembla no es qüestiona que ho pugui ser. La percepció, òbviament, és enganyosa.

I aquí és on rau la veritable qüestió. Aquesta percepció condicionada, aproximada i amb possibilitats de ser errònia és aprofitada per condicionar, aproximar i possibilitar l'error de la gent. En física, el principi de Heisenberg, encara que sembli un obstacle, ha estat de gran ajuda als físics. Se l'ha utilitzat per esclarir fets sobre radioactivitat, sobre absorció de partícules subatòmiques per part dels nuclis, amb molta més racionabilitat del que hauria estat possible sense el principi d'incertesa. Així doncs, el fet de conèixer els mecanismes o d'acceptar un cert paradigma et permet vendre allò que un altre ha ideat com a novetat i com a propi. En això els francesos en són veritables especialistes (o algú pensa que els croissants són d'origen austríac?).

La societat i els qui la governen o l'intenten governar s'aprofiten de la psicologia de les persones i de les percepcions per presentar novetats, plans de xoc, discursos NOUS, noves idees (només recordar la campanya del PSC a les municipals), per influir a la gent en benefici propi representant aquesta obra de teatre reiteradament en un exercici de veritable mala fe aplicada al dia a dia, com aquell mascle que es menja els millors talls de la seva presa aprofitant la seva jerarquia, i la pobre femella que s'ha de resignar i tornar amb els seus cadells... i la panxa buida.

Com a la naturalesa, alguns ho arrisquen tot mentre altres no corren cap perill. Aquest comportament no és nou, però ho sembla, a tenor del que es veu últimament, però val més la pena fer els ulls grossos que no pas observar on hi ha un problema o necessitat i posar-hi remei.





I la cita del dia: "L'avantatge de tenir mala memòria és que es gaudeix moltes vegades de les mateixes coses" Nietzche


I la segona cita del dia: "La necessitat mai va fer bons negocis" Benjamin Franklin

Començar la casa per la teulada

No sé pas quina mania té la nostra societat de començar cases per la teulada. Crec profundament que aquest desafiament flagrant a les lleis de la física rau més en un desafortunat vici que no pas en un acte premeditat de conseqüències imprevisibles (és important saber quan caurà per tal que no et caigui a sobre). A mi el que em preocupa realment és la reiteració del mateix patró a moltes i diverses esferes de l'organització social.

La mandra és un factor clau per entendre la idiosincràsia del tema en qüestió i, lamentablement, l'hem d'unir a factors de diversa índole com l'euforia, la manca de constància i responsabilitats, la manca de capacitat de sacrifici, l'absència d'altruisme, enveges, premeditació, etc. Representa que si les activitats de certa entitat funcionen més o menys amb correcció, malgrat no tinguin una base sòlida i eficaç darrere, es pot anar tirant endavant. D'aquí sorgeix el concepte de col·lapse (no de trànsit). És aquell elefant de circ pujat damunt d'una pilota i surt algú i li punxa (pobre elefant!). No m'agradaria ser veterinari de grans mamífers si això passés. La fragilitat mental de les persones s'encomana a la fragilitat estructural del que les persones creen. Sovint sentim que les empreses són el reflex de l'amo, tant pel bo com pel dolent. Proposo una reflexió individual i personal fruit d'extrapolar aquest concepte a altres camps quotidians i públics com l'administració, el teixit associatiu i les pròpies llars. Una anàlisi més àmplia potser m'ocuparia pàgines i pàgines i no donaria tant resultat com la reflexió individual.

La meva formació científica em porta a pensar en possibles causes de les activitats que observo i també tinc una certa mania a preveure'n possibles conseqüències. Anem per parts i tornem a fer una analogia. Imaginem-nos un xalet unifamiliar de 230 m2, 2 pisos i altell, llar de foc, cuina, 3 lavabos, sala d'estar... 750.000€!! Aguantat sobre una pilona mal fotuda del marge d'un camp. Mentre fa bon temps, s'hi pot anar vivint però i si un dia fa vent? Adéu els 750.000€... però tranquils que paga l'assegurança. M'encanta fer servir la simplicitat d'aquest tipus d'imatges per exemplificar fets quotidians i sovint serveix per relativitzar una mica la visió que hom té dels fets. Anem al gra. En èpoques com l'actual, on qualsevol merda es ven (millor dit, troba comprador), on les idees per reeixir no cal que estiguin madurades, on hi ha diners i si no n'hi ha el banc te'ls deixa sense massa problemes, on personatges dantescos proliferen a tort i a dret... la casa s'aguanta. S'aguanta tan bé que fins i tot hi podem fer un garatge i una piscina, previ crèdit al consum al 8% tenint sort. Però no se sap ben bé com, les coses un dia es torcen. Les estructures ineficaces de les empreses no són capaces d'automantenir-se i generen atur, les idees que no eren prou bones fracassen (i al darrere les empreses i associacions que se'n nodrien), ja no es troba comprador per la merda perquè no hi ha diners, el banc ja no deixa diners amb tanta facilitat perquè no té la garantia de poder-los cobrar (i tontos no en són).

La mateixa visió es pot aplicar a l'administració pública, on la desorganització, la improvització, la mandra i la poca lucidesa, en general, ja no són càncer que provoca la mort, són càncer que viu i prospera cap avall. L'únic tret diferencial és que l'administració pública només li ha de donar una mica a la màquina dels calers i vinga, ja tenen líquid per pagar. El mateix corrent arrossega les associacions, que depenen majoritàriament de diner públic. Com més ineficaç és una estructura, menys sòlida esdevé davant les penúries de la vida i es col·lapsa. Per això cal educar a les futures generacions per mitigar els efectes d'aquesta plaga i sobretot no tenir por d'ésser innovador en aquest camp, amb autoexigència i autosacrifici, sense corrompre'ns per l'enveja dels demés.

Sovint, ara menys, amb un colega economista amb vocació filosòfica comentàvem les estructures socials i les seves interrelacions amb l'economia de mercat. Una de les conclusions que n'extrèiem era que la cosa no podia seguir així. Ara, madurant-ho una mica, me n'adono que sabem les causes, sabem les conseqüències però no sabem el que hem de fer per evitar-les. És un futur que ens té atrapats, unes estructures socials, culturals i empresarials que ens atrapen i ens condemnen a seguir-les per la resta dels nostres dies sabent que, a la llarga, en patirem les conseqüències. I tot i això, seguim fent el gandul, seguim sense valorar a la paraula donada, seguim sense comprometre'ns de veritat amb els altres, seguim essent egoïstes, seguim improvitzant, seguim essent ineficaços, seguim vivint el present sense preocupar-nos pel futur.

Al final potser sí que la mandra n'és el factor clau.




I la cita del dia: "El qui aprèn i aprèn i no practica el que sap, és com el qui llaura i llaura i no sembra" Plató

La manipulació

L'art de la manipulació és molt complex i sovint va acompanyat d'un cinisme només comparable a les pràctiques sadomassoquistes més ràncies. El rencor, la ràbia, sentiments ocults i inconnexos es mesclen en aquesta salsa per tal d'obtenir venjança. La ment és un òrgan marcadament polar, capaç de pensar i actuar de manera positiva tant per un mateix com per les persones que t'envolten però alhora capaç d'amargar la vida amb una extrema crueltat a qui senyala. Comprendre, dominar, reflexionar i controlar el cervell i els seus impulsos més primaris és responsabilitat i deure de cadascú de nosaltres. En aquest punt, recomano la lectura de l'anterior publicació "Assumir responsabilitats".

M'agradaria centrar-me en la manipulació psicològica. Ja els antics filòsofs, líders espirituals i diferents personatges de dubtosa moralitat han emprat aquest mètode per influir en les persones, creant autèntics acòlits del règim en qüestió amb un més que notable èxit i que ha perdurat en el temps. A més petita escala, i també un servidor, s'utilitza algun mètode subjectiu per expressar una opinió sobre algun tema en concret amb la intenció d'induir una resposta en algun aspecte que afecti a ambdós membres de l'acte comunicatiu. Així doncs, la intencionalitat es postula com una de les variables que hem de tenir en compte a l'hora de valorar les possibles implicacions i reaccions que provoca. D'una manera més planera, podríem resumir-ho com senyalar algú per no sé pas quin motiu per crear-li ves a saber quina reacció amb les conseqüències corresponents, que al cap i a la fi són l'objectiu d'aquesta pràctica. Suposo que s'ha d'estar fet d'una pasta especial per utilitzar el mètode sense seqüeles morals. Personalment em repugna comprovar el cinisme que professen aquests individus, els autèntics càncers de la societat en si, a petita o a gran escala, i que sovint gaudeixen d'un prestigi ni molt menys guanyat per mèrits positius propis sinó més aviat per escabrosos afers i punyalades per l'esquena a tort i a dret.

Les relacions interpersonals solen ser unes de les més cruels manipulacions perquè afecten la part afectiva del cervell. La destrucció de la persona en tots els seus aspectes, provocant una sensació de desarrelament de l'entorn habitual, aïllant la persona amb percepcions i comentaris tendenciosos, desesperant l'individu fins al més fosc i profund dels ostracismes fins el punt de no apreciar ni les coses, ni les activitats ni, el més trist, les persones i la família. Consumir-te lentament per dins i ràpidament per fora. En definitiva, morir en vida. Quan una persona t'assenyala i hi tens quelcom a veure, ho tens cru. En aquests casos, l'obsessió pot ser un dels nostres pitjors enemics: percepcions enganyoses, accions interessades i pressió intracraneal fins a la desesperació. Cal fer extravagants filigranes per lidiar amb una situació com aquesta.

Personalment sempre me n'he sortit apel·lant a la meva objectivitat, orgull, fredor, capacitat de reflexió, capacitat d'abstracció i un punt de crueltat del que no estic orgullós però que m'ha salvat el cul massa sovint pel meu gust. Les ganes i l'empenta combinades amb una certa dosi d'egoïsme benentès i unes escasses cullerades d'intel·ligència i practicitat són molt útils per tallar els fils del titellaire que t'intenta manipular. Cal comptar que qui us escriu té un alt grau de contingut antisocial per pura genètica i tradició i una nul·la confiança en els nous entorns socials més que dubtós. Així doncs, que ningú en faci recepta de tot això, només és una petita reflexió personal sobre el tema sense ànim d'ofendre a ningú.

En definitiva, ser pessimista no aporta res. Per tant, aprendre a assaborir els petits moments, la intimitat, un bon vi o un bon xoriço i sobretot no caure en la paranoia és el nostre repte de cada dia. Clar que el que hem d'aprendre ho hem d'aprendre fent-ho, és a dir, que la inspiració et trobi treballant com deia algú que ara no em ve al cap. Un cop superat aquest estadi del desenvolupament cerebral, tot esdevé més fàcil i es mira des d'un prisma diferent, anàlogament a les nines russes que engloben les més petites: un estadi més ampli però amb l'aparença de l'anterior, més capacitat d'abstracció, de síntesi, d'anàlisi, de maniobra i de llibertat, sota el sistema de referència d'un mateix, amb principis propis. No hi ha mal que per bé no vingui resa la dita catalana. Doncs vinga, empenta i endavant que encara em queda temps per jubilar-me i anar costa avall.




I la cita del dia: "El qui domina la seva còlera domina el seu pitjor enemic" Confuci