Els principis

Sóc una persona de principis.

Aquesta declaració d'intencions no és una simple frase de 5 paraules sense sentit i gratuïta. Quantes vegades hem escoltat aquesta sentència en algú i després aquest algú s'ha baixat els pantalons per quatre duros? Quantes vegades hem pensat que aquest algú ha perdut els principis, ha actuat en contra dels seus principis o simplement s'ha passat els principis pel folre de la jaqueta? El món està ple d'hipòcrites sense escrúpols disposats a vendre els seus pensaments, moral i principis al millor postor. En castellà se'n diu "chaqueteros" i els catalans "ens canviem de camisa"; hi ha classes i classes també en qüestió d'habillatge.


Potser actualment aquest problema encaixa més en la ciència-ficció que a la realitat actual de les masses encefàliques (realment existeixen? En tinc seriosos dubtes) de la gent.


Els valors pels quals es regeix la vida de la persona provenen de les experiències d'aquesta (principalment en els seus anys d'aprenentatge) i externes, és a dir, de comentaris dels pares, professors, amics, etc. La persona interioritza aquestes experiències i crea un conjunt de principis a través dels quals visualitza el seu entorn i hi respon d'una manera o d'una altra. Bàsicament, els principis són unes directrius per a la conducta personal, un marc de referència. A mi m'agrada comparar-ho amb un sistema de referència cartesià que serveix per ubicar els diferents punts d'una funció basada en el mateix sistema. El paradigma rau en que és una relació de retroalimentació, és a dir, per centrar una cosa necessites un marc de referència però també el que centres forma part del mateix marc indiscutiblement. Aquest concepte d'un tot no està gaire allunyat de la religió més fanàtica però només ens cal uns petits coneixements i dots d'observació per adonar-se'n de les interaccions dins del món natural (per exemple les cadenes tròfiques). Així, un cop superada l'adversió a intentar comprendre no conjunts de coses, sinó el conjunt de les coses, podem entrar en matèria més pràctica.

La conducta i les actituds que hom pren davant de les situacions a les que s'enfronta beuen de l'aigua de la font dels principis, la font de la manera de pensar i d'actuar, de la visió pròpia del món condicionada per les nostres experiències. Formalment s'explica que aquests principis "es fonamenten en els grans paradigmes de món, de vida i d'home." D'això se'n pot desprendre alguna conclusió interessant. En primer lloc, existeix la qüestió de "bons principis" o "mals principis" i en segon lloc hi detecto l'aparició del dilema moral, és a dir, actuar en contra dels principis o dels paradigmes que un té de sistema de referència.

A la primera qüestió, l'eterna disputa entre bé i mal podria resumir-ho tot a simple vista. Crec que és més complicat que això. Uns principis alterats d'alguna manera poden arribar a desenvolupar conductes inapropiades per la societat i inacceptables segons les definicions dels paradigmes de món, de vida o d'home que la mateixa societat ha creat. A la segona qüestió, potser hi intervenen més factors apart de les pròpies definicions i apreciacions a l'entorn de les conviccions. Sempre s'ha dit que tot i tothom té un preu, però la veritat és que hi ha coses que no es poden comprar. També és cert que sovint la gent canvia d'opinió o de versió amb una facilitat impressionant. Just en el punt entre cedir i no cedir per no saltar-se o traicionar els principis d'un mateix hi apareix el concepte de dilema, de qüestió. Què importa més, els principis o _______ (posa-hi el que vulguis)? Massa sovint ens fem aquesta pregunta les persones...



Personalment tinc un dilema moral: accepto que l'associació a la que pertanyo es gasti 7000€ en 20 minuts d'espectacle del Sr. Toni Albà (Productora Polònia) fent de rei quan aquests diners s'haurien de reinvertir en formació universitària a Cerdanya?

Ho sento però no en vull ser còmplice.




I la cita del dia: "Cometre un error i no corregir-lo és un altre error" Confuci

I la segona cita del dia: "El principal mestre de les accions de la vida dels homes és l'infortuni" Licurgo

La paraula

La paraula, el verb. Instrument indispensable del noble art de la comunicació. Sovint pensem en els trets que ens diferencien i no prestem atenció a un dels víncles més forts que ens uneix: la llengua. I ja no dic físicament, que uneix i molt, sinó en un sentit filolingüístic. Potser cal anar una mica més enllà i valorar d'un mode intrínsec el discurs comunicatiu.

Em permetré el luxe de centrar-me en la llengua catalana, l'única que considero realment meva. Per tal de poder desenvolupar l'acte comunicatiu, cal que l'emissor i el receptor utilitzin un mateix codi. Aquesta sentència que em vaig aprendre de memòria ja fa anys a l'escola no és només una norma per aprovar un examen, és la mare dels ous: la gallina. Per poder-se entendre, cal una consolidació dels coneixements i de la normativa de la llengua que utilitzem i, en conseqüència, hem de passar un procés d'aprenentatge i reflexió sobre la norma i el propi ús de la llengua que ha de permetre millorar-ne la qualitat des del punt de vista de l'eficàcia comunicativa en primer lloc, i de la riquesa estilística en segon lloc. Però bé, aquí sorgeix un problema d'uniformitat. Tothom teòricament aprèn el mateix i el resultat, sovint, és molt semblant quan valores textos escrits o exposicions orals. Per això cal potenciar els aspectes subjectius i les habilitats de l'individu que permetin crear un estil propi d'edició de material comunicatiu (ja siguin textos, com presentacions, discursos, etc). Aquest pas no és senzill, ans el contrari, i és el punt que defineix l'individu dins l'escala de valors de l'ús lingüístic.

Sovint se sol prendre els professionals de la ploma o el discurs com exemples del que s'ha de ser o esdevenir. És indiscutible que hi ha excel·lents professionals però només cal ser un lector constant de llibres, diaris o estar-se petrificat davant d'una televisió per adonar-se'n de que hi ha alguna cosa que no acaba d'estar al seu lloc. Sovint passa inadvertit però amb una mirada atenta i crítica es posen de manifest les greus mancances quant a l'ús social de la llengua combinades amb un afany exagerat d'igualtat i de no discriminació envers la llengua catalana com a referent identitari del país. No s'entén que la llengua vehicular del territori es vegi segregada en molts àmbits socials, polítics i econòmics per la llengua del país veí, no s'entén i és una vergonya. La paraula catalana és de llarga i fructífera tradició i quaranta anys de dictadura no són l'excusa per no exigir-ne un suport per part de les institucions que ara mateix no existeix en la seva justa mesura.

El retrocés de la llengua catalana es fa pal·lès en tots els àmbits i la situació és especialment preocupant: la situació de la llengua catalana resulta ser alarmantment precària i inquietant. Mentre la classe política vagi marejant la perdiu sense solucionar els problemes ni preveient els reptes als quals s'enfronta la nostra bella llengua és com si fóssim en una via morta amb dos metres d'herba alta i canyes. Potser el veritable problema és la poca predisposició a arreglar un problema popular amb decisions populistes per guanyar vots, autèntica prova de mala fe en el sistema. Crec que és urgent la creació d'un marc institucional per tal d'incentivar una certa reacció social a l'entorn del problema lingüístic.

Convé analitzar l'aspecte més genèric de la nostra llengua i que ens defineix: el català. Què és ser català o parlar català? Potser és una paranoia d'un servidor, però detecto una certa tendència a eliminar el terme català de l'entorn social del país. Sembla que el mot que ens identifica és un tabú, una vergonya que hem de tapar, la vergonya d'un país sense estat i amb la pròpia llengua morint-se amb la coparticipació dels nostres amics i amats companys de la Generalitat de Catalunya. Aquesta progressiva substitució d'aquest mot no és una moda actual, més aviat és una necessitat imperiosa de l'economia del país i un intent barruer d'adaptar-se a un marc constitucional que ni ens reconeix ni li interessa.

Encara que es mostri una visió optimista de la situació, és fàcil adonar-se'n de la realitat anant a comprar a qualsevol supermercat, mercat, botiga de noves tendències "cool" i demés negocis. En tots els casos, l'instrument que s'empra és la progressiva substitució de la llengua i cultura vehicular del país (el català) per una altra llengua i cultura forània (principalment la cultura i llengua castellana). La connivència amb que actuen les institucions, combinada amb una sang freda vergonyosa, provoca la no aplicació de la normativa i la llei aprovada pel Parlament sobre normalització lingüística, la nul·la possibilitat d'aplicació de la mateixa i la poca voluntat de reforma, actualització o millora de la llei en qüestió. Cal dir, també, que sense un debat ideològic sa, format, racional i independent tampoc té solució més enllà de les accions que el mateix individu pot prendre.

Amb perdó, però el bilingüisme és una merda. És la típica excusa que s'ha inventat la classe política per iniciar el procés de substitució de la llengua. Algú amb dos dits de front pensaria que mitjançant pressió econòmica Anglaterra podria arribar a acceptar un bilingüisme enfront del català per exemple? Seria il·lògic que en un territori s'obligui per decret la utilització d'una llengua forània en l'ús social i cotidià. Doncs precisament això és el que ens està passant.

Per la part que em toca deixo constància en aquest bloc del problema que pateix el meu país des del prisma lingüístic segons el meu punt de vista. Animo a tothom que vegi alguna injustícia o incoherència a denunciar-la públicament dins dels mitjans que hom disposi.


I amb orgull puc dir que sóc CATALÀ.



I la cita del dia: "El problema de la nostra època consisteix que els seus homes no volen ser útils sinó importants" Winston Churchill

Necessitat i desig

A la vida és important distingir entre la necessitat i el desig. Creus que desitges quelcom perquè t'han condicionat per a que ho desitgis. Aquesta burda i senzilla tàctica és utilitzada pel 99% de les empreses que s'anuncien i la gran majoria de la població hi cau de quatre grapes. Com no caure-hi? Sembla que els grups pensants del país ni volen, ni poden, ni els interessa el més mínim fer-hi res al respecte. Són tota la classe de grups que tothom s'imagina i que estan atontant a la gent.

El problema rau en que el nostre sistema educatiu està enfocat a crear una nova legió de compradors i venedors, basant la seva política educativa en el sistema regnant del mercat lliure i global, adoctrinant als joves per viure en un infern de deutes i indecisions. Un sistema dissenyat per atemorir i eliminar la motivació i la creativitat de l'alumnat, aconseguint crear confusió, i fins i tot anul·lant mentalment a l'individu. En aquest sistema, les universitats en són les principals culpables, basant les seves doctrines i decisions en criteris més de merchandising que no pas de qualitat, racionalitat i coherència.

Actualment, les universitats s'han desmarcat del concepte inicial pel qual van ser fundades: el renaixement de l'esperit humà i el seu desenvolupament. Les universitats haurien de ser una indústria de serveis, per servir-nos a nosaltres i no a l'inrevés. No hauria de ser un peatge en el camí per esdevenir un nou multiclient, sinó més aviat oferir una experiència que aporti quelcom a l'esperit de les persones. Sempre algú altre ens han marcat el que hem d'aprendre a través dels plans d'estudis, des d'un despatx tancat i aïllat del món al qual serveix. Per tant, com poden pretendre que els estudis universitaris s'adaptin a les necessitats canviants del món sense estar basats en ell? Serà que l'educació universitària ha deixat de ser un desig, una opció, per esdevenir una necessitat vital?

Cal prestar atenció i obrir la ment al món que ens envolta per tal de començar a distingir entre la necessitat i el desig. Progressar psicològicament, educativament, millorar les tècniques d'agricultura, esdevenir millor persona, aprendre sobre temes diversos, etc. , hauria de ser una opció. La llibertat que teòricament regna com a lema de la nostra societat ens porta a pensar en aquest sentit. Per tant, és il·lícit obligar a les futures generacions a adoptar uns patrons qüestionats tant en forma com en fons, caducs i profundament intervinguts pels interessos d'una certa èlit desconeguda. "Una injustícia feta a l'individu és una amenaça feta a tota la societat" deia Montesquieu; així doncs, quan es menysprea als nostres estudiants en tots els aspectes i no se'n fomenta les seves capacitats ni se satisfan les seves inquietuts culturals, ho hauríem d'interpretar com una amenaça a tota la societat en general, la llavor del principi de la fi del món tal com el coneixem i víctima del mateix coneixement del món que vivim.

Potser les coses haurien de canviar, i només si som conscients del que realment passa, sense influències ni condicionants, separant les necessitats dels desitjos, reflexionant, podrem fer-ho. Potser enlloc d'orientació escolar hauríem de rebre cursos de desorientació per tal d'orientar-nos realment on estem. Portem massa anys on els demés ens han orientat, però com deia Ortega y Gasset "A més d'ensenyar, ensenya a dubtar del que has ensenyat". I sembla que aquesta acceptació a la crítica no és gaire ben vista per les institucions i menys per les empreses.



I la cita del dia: "Pobre no és el qui té poc, sinó el que molt desitja" Sèneca

Paranoia econòmica

El món trontolla, i no només físicament. Les idees, el treball dur i constant, la innovació positiva, la bona fe, i els valors com l'honradesa, humilitat o sentit comú estan en una autèntica crisi de conseqüències desconegudes per a la humanitat. Un forat negre que t'atreu gravitacionalment a certa distància i que ja no et deixa anar (a no ser que tinguis la suficient velocitat en el moment adequat i llavors te'n vagis a un altre "quadrant" com a Star Trek...) o sigui, ciència ficció escapar-se'n realment.

L'economia va començar a canviar en el precís moment en que algú va descobrir que per fer negocis els valors i els escrúpols sobren, i en fa molt i molt de temps. En aquesta espiral de mala fe i de bones idees per enriquir-se sorgí el concepte d'acció: gran artifici per vendre el que no és al preu que no ho val a algú que no li importa ni què és ni què val. Actualment, amb la globalització a tots nivells que hem experimentat d'ençà de la fi de la guerra freda bàsicament, les accions o participacions en empreses s'han convertit en un instrument d'integració molt potent, apart d'un dels canals de negoci més importants del món. Què uneix un pagès xinès, un alt executiu de Nova York, un granger alemany, un inmigrant subsaharià i un pijo català? Apart que tots són persones, cosa que dubta bona part del col·lectiu xenòfob mundial en un acte de subnormalitat profunda i d'idiotisme il·lustrat, els uneix una empresa multinacional afincada a les Illes Barbados amb capital rus allotjat a les Illes Caiman que produeix components informàtics a Taiwan. A algú li importa res d'aquesta empresa? Sincerament, d'això se'n diu una bona tapadora.

L'únic vincle que realment els uneix sota la possessió d'accions d'aquesta pseudocompanyia és el ferm desig d'una revalorització accionarial, simple i pura especulació vinculada amb la mare dels ous de la inflació, per després liquidar-la, gastar-se els diners en ves a saber què i anar a per una altra. La idea és genial, però els valors que ens defineixen com a societat no hi són per enlloc; i aquí rau el problema de la moralitat o inmoralitat. És inmoral guanyar diners amb accions d'una certa empresa de roba esportiva que explota infants al sud-est asiàtic? Quants milers de persones del món occidental en posseeixen d'accions d'aquesta companyia? Pitjor encara, és lícit guanyar diners amb la revalorització de certa empresa fictícia que falseja balanços per incrementar el seu valor en borsa? Guanyar diners enganyant als teus propis veïns?

La paranoia per guanyar diners arriba fins a extrems insospitats a l'hora de realitzar inversions. Vull quedar-me amb un cas particular: Fórum Filatélico. Dins de les meves múltiples col·leccions tinc el vici de guardar segells (abans més que ara perquè trobo que han perdut una mica d'encant al ser autoadhesius) i monedes de tot el món. Doncs bé, aquesta empresa oferia uns rèdits molt elevats als seus clients en virtut de l'especulació amb el valor "suposat" de diferents segells. La clau estava en no fer-ho taxar per un taxador independent i comprovar el valor real dels segells adquirits, tot i que si reclamaves, ells et tornaven els diners sense més problemes (tot sigui per no descobrir-se el pastís!). Fins que un bon dia, el forat que els dirigents van fer per enriquir-se il·lícitament va ser tant gran que el pastís (que era una mousse gelada) es va desfer de cop sota el magnífic sol estival que brilla amb força en aquest país i en el veí. I bé, al final el govern va tramitar unes ajudes per disminuir l'efecte de la ruïna als afectats i tots sabem com acaba la història. D'això se'n diu PARANOIA. Sembla que el concepte de "timo" tant antic com antic és l'home, ha assolit un grau de complexitat sense precedents. I això que a aquests els han "pescat". Només cal recordar empreses amb certs "dubtes raonables" procedents de capital rus després de la Perestroika amb procedències dubtoses del capital (Gazprom, propietat del Sr. Abramovich sense anar més lluny, o recentment de l'ex-primer ministre Thaksin Shinawatra, exiliat a Anglaterra i acusat al seu país de corrupció, d'apropiament indegut i amb una ordre de busca i captura contra ell).

Sembla que aquest virus letal és ja una plaga de proporcions bíbliques. Aquest extrany transtorn psicòtic que provoca a l'afectat deliris, percepcions i creences sistemàtiques i errònies, desconnectades de la realitat i resistents als canvis. A mi m'agradaria més definir tot això fent servir el que Sigmund Freud va utilitzar per definir aquest mateix concepte: un transtorn mental en el que el símptoma primordial és l'extrema desconfiança en els demés. D'això en veig despendre una petita reflexió interior basada en el "no confio en ningú, per tant, puc fer el que em sembli en benefici propi sense importar-me'n les conseqüències".

I així estem...

Per cert, si us ha enriquit d'alguna manera la lectura d'aquest text, l'autor (o sigui jo) està obert a qualsevol col·laboració solidària en forma monetària de qualsevol país del món si hi viatgeu.



I la cita del dia: "He comprès que al món hi ha dues veritats, una de les quals mai ha de ser dita" Albert Camus

Paranoia vacacional

Text inspirat en idea de l'usuari "opmeit"


La paranoia i les vacances, en principi, són dos conceptes que no tenen res en comú. Però les aparences enganyen. En el món actual, on de l'ostentació se n'ha fet norma i del sentit comú se n'ha fet burla, un extrany factor psicòtic s'ha apoderat de les ments privilegiades del nostre entorn més proper: BARCELONA.

Les interfícies neuronals no deuen acabar de rutllar del tot bé dins d'aquestes persones que Quevedo anomenaria "érase un hombre a un portátil, agenda electrónica, móvil, Porsche Cayenne, pegado". Es tracta d'un sistema delirant d'anar per la vida que amaga un sentiment neuròtic d'inferioritat en forma paranoica, sovint amb deliris de grandesa. Algú es pensarà que estic molt poètic avui... Doncs no. Això, amics i amigues, és la definició de Xovinisme extreta i adaptada de la Viquipèdia. I sembla una burla, o de poca trascendència, però les conseqüències d'adoptar un sistema com aquest no ens són desconegudes dins l'escena internacional.


Millor fer una mica d'història. Nicolas Chauvin fou un soldat francès del tombant de finals del s. XVIII i principis del s. XIX, ferit nombroses vegades a la guerra i condecorat per Napoleó. Un excel·lent soldat amb una no menys excel·lent tendència a vanagloriar-se, atribuir-se mèrits, exhibicionisme i falta de modèstia. Aquesta falta de respecte envers els demés provocà la burla posterior de bona part de la societat francesa i ridiculitzada en comèdies frívoles, lleugeres i picants. A partir d'aquí, ve quan s'inicia l'ús del terme xovinisme com a sinònim d'un nacionalisme exagerat.

I un nacionalisme exagerat què comporta?

Exemples en tenim tots a la retina; però, actualment i formal, s'associa a sentiments ultranacionalistes de diferents grups, que sovint els porta a odiar minories i a la xenofòbia. Convé dir que no vull relacionar aquesta petita definició en el fet que els turistes siguin xenòfobs! Això, apart d'ésser una tonteria, seria un acte d'irresponsabilitat i inmaduresa flagrant. Convé anar més enllà de les paraules concretes i extreure'n una idea: la de marginalitat. Aquesta és la idea que vull transmetre: una divisió entre turistes i els que els rebem, la mateixa que pensen ells entre clients i serfs. Com a l'edat mitjana i han passat 800 anys.

Tal és la paranoia que regna en la societat que sembla que el món s'hagi tornat a dividir entre senyors i esclaus (ben pagats, però al cap i a la fi esclaus). I aquí hi intervé el xovinisme. Senyors amb senyors, i serfs amb serfs. La meva experiència personal dins l'àmbit universitari d'estiu em permet parlar amb un petit coneixement de causa: ponents són ponents, i membres de l'organització són criats: que si ara dues coca-coles light fredes, que si ara vull un projector que no havia demanat ni dins dels terminis establerts ni dels prudencials, ara un diari de difusió nacional pel fet que hi surt un article meu i no em dóna la gana de pagar-lo ni d'anar al quiosc... I tot fet amb el mateix menyspreu amb el que actua aquell que se sap i se sent per sobre del seu interlocutor sense el més mínim pudor ni la més minúscula vergonya ni mirar-te a la cara. Us sona aquest comportament? El mateix del pesat del davant a la cua del forn esperant comprar una baguet.

Aquest sentiment de superioritat no és una cosa que es corregeixi o decaigui com fruita madura, és una mania que es va retroalimentant i escampant-se a una velocitat increïble com si de l'èbola es tractés. Quan un no és res, vol ser algú; i per ser algú el camí més ràpid és fer veure als demés que ets algú. En conseqüència, copies els costums del qui tu creus que és algú, així de senzill. Quan has aconseguit semblar algú, el següent pas en la transformació vital és fer autèntiques orgies de la subnormalitat amb altres que estan en el mateix estadi evolutiu (dues hipoteques, vivint de lloguer, cotxe de rènting, un terreny per especular amb el sòl...). I després, cal anar de vacances a la Cerdanya a tocar els nassos i a fardar de xalet, casa adossada i "cuerpo danone" a la piscina comunitària.


Són com pollastres sense cap, però que a diferència dels autèntics pollastres, ells no n'han tingut mai! Sempre em quedarà el consol de veure'ls embussats a l'entrada del poble i conèixer la ruta alternativa per avançar-los a tots... algun avantatge hem de tenir els del país...


I la cita del dia: "Hi ha dues maneres de difondre la llum: ser la llàntia que l'emet o ser el mirall que la reflexa" Lin Yutang

Assumir responsabilitats

Aviso, avui va de pollastres, però només dels seus caps i com s'utilitzen en el món de la faràndula.


M'entristeix però no em sorprèn la manera que té la gent d'assumir les possibles responsabilitats que es deriven de les conseqüències dels seus actes. De fet, em produeix una tremenda fascinació renaixentista intentar esbrinar el perquè de certes actituds (principalment de càrrecs públics) i de com intenten manipular els seus receptors.

Hi ha un proverbi xinès que diu: "És més fàcil saber com es fa una cosa que fer-la". Literalment podríem extreure'n l'existència de molts sabis que saben fer moltes coses i poca gent disposada a fer-les; més profundament veig que denota una certa tendència a la ganduleria inherent en tothom i, encara més greu, una hipocresia a l'alçada de la pròpia ignorància dels autoanomenats sabis. Així doncs, pot ser aquesta la causa que provoca que la gent no assumeixi responsabilitats quan fa alguna cosa no prou bé? La mandra d'acceptar les disculpes públiques no em sembla suficient motiu per si mateix com per pensar en aquesta teoria com a tesi per la meva argumentació. Doncs bé, existeix algun altre motiu que se'ns escapa?

En segon lloc se'ns pot acudir que potser el problema de les poques ganes de treballar ve d'una mica abans, de quan es va fer la feina a mitges i per això hi ha hagut problemes. Se'ns dubte és una explicació que satisfarà al 90% de la gent que ho pensi i no seré jo qui els tregui de la il·lusió d'haver descobert la font d'un dels problemes més grans que se'ns planteja com a persones humanes (per cert, magnífic programa d'en Miquel Calçada i Olivella a TV3 on va debutar l'Andreu Buenafuente). La desídia, la poca rigurositat a l'hora de fer la feina, la falta de preparació en alguns casos, la falta de planificació en altres... No trobeu que són massa excuses?

M'encantaria veure-li un costat més positiu, però, amb perdó, no el veig. Em prenc la llibertat de centrar-me en l'administració pública i, en concret, amb el tema de rodalies RENFE a Catalunya i, per extensió, les infraestructures al nostre país (Catalunya, per qui no ho sàpiga o s'imagini alguna regió diferent). Lamentablement, sento unes declaracions de Mariano Rajoy culpant de la situació esperpèntica de la xarxa ferroviària del país a na Magdalena Álvarez, Ministra de Foment. L'espectacle continua amenitzat per una comparsa d'allò més local, amb CiU i ERC demanant la dimissió de la pobre senyora, fent-la culpable de tots els mals d'aquest país des de principis de la democràcia. Som especialistes en crear caps de turc (turkey = gall d'indi) i fer-los rodar per l'escena mediàtica amb una facilitat només comparable amb la facilitat que tenim com a país d'escaquejar-nos o vendre'ns al millor postor com un mercader siri del segle I a.C.

La focalització de les responsabilitats sobre el cap visible més alt no és una cosa nova, ni molt menys. La creació d'organigrames representatius respon a l'organització d'una sèrie de paraigües, barreres, pals, kubotans i escopetes per quan les coses van malament. I mentre van anant prou bé, un sistema per enriquir-se piramidalment. Vull fer un incís en el tema de les organitzacions piramidals. Són sistemes d'organització ilegals que responen a que per mantenir cada escalafó de la piràmide, els de sota els han d'aconseguir més associats els quals pagaran per entrar-hi i cobraran en funció dels nous associats que hi entrin. Sens dubte un autèntic frau.

Em dóna la sensació que la política actual en l'aspecte de responsabilitats s'hi assembla força i, a més a més, és una presa de pèl. Com pot algú, en un estat mental decent, culpar de la manca d'inversions des de la mort de Martí I l'Humà a només 3 anys de gestió? Algú té el sant valor i el suficient morro de porc per afirmar aquesta atrocitat?

El títol d'avui havia de ser: Jo no sóc inútil, i tu? Però seria caure en la provocació. Prefereixo seguir els consells d'un altre proverbi àrab: "És millor encendre un llum que maleir la foscor".


La llibertat és un concepte que en aquest cas no ens vindria malament recordar. Som lliures de fer el que ens sembli, però només l'actuació responsable ens val per seguir sent lliures i no esclaus de tot el que hem fet irresponsablement. Sembla que aquesta petita conclusió final que us ofereixo no val pel món actual, on els diners, la fama, LA MALA FE, ens acompanya i guia a cada pas que fem per la vida.



I la cita del dia: "Hem de tenir bons amics que ens ensenyin el que és bo, i perversos i cruels enemics que ens impedeixin obrar malament" Diògenes

Com pollastres sense cap

Per tots és ben sabut que el cervell dels pollastres de poc els serveix. Un típic experiment de criatures demostra que quan es talla el cap d'una d'aquestes aus el cos segueix durant uns quants segons (fins a 1 minut he comprovat personalment) produint moviments i espasmes fins que mor definitivament.

Sembla que això dels espasmes últimament s'ha encomanat a un ampli ventall de la població catalana actual. No és extrany, i fins i tot diria que normal, veure persones actuant irracionalment en moments de perill o de tensió. Fins aquí ho interpreto com una descàrrega d'adrenalina que impulsa a actuar irreflexivament per tal de sobreviure; sens dubte un acte molt legítim. El que ja no em sembla tan correcte i, sobretot, moralment qüestionable és prendre decisions segons on bufa el vent. En això, els nostres polítics i caps visibles de molts sectors de la societat en són autèntics especialistes: prestigiosos acròbates passejant amb monocicle per una corda a 80m d'alçada.

Els constants canvis d'opinió de la gent, l'ànsia per retractar-se d'unes opinions lliures i legítimes a causa de no se sap ben bé què, el valor nul de la paraula donada, l'absència de compromís o la falta d'implicació en tasques de caràcter social en són indicis més que clars de que alguna cosa no va com hauria d'anar dins d'uns paràmetres raonables. Som una societat de pollastres decapitats per una educació penosa i desplomats per una falta d'autocrítica i autoexigència només a l'alçada de la nostra estupidesa. A vegades quan sento algunes cròniques penso en el meu amic Pitàgores quan deia "Calla o digues alguna cosa millor que el silenci".


La llibertat de que hom disposa no ha de degenerar en una espècie de llibertinatge descontrolat i inútil. Potser, per això, el que la societat manifesta és una certa por a la llibertat i, en conseqüència, prefereix que la guillotina faci la seva feina. Aquesta por, aquesta temença a usar de manera autònoma la capacitat per raonar, ens fa culpables de la nostra pròpia decapitació, dels nostres espasmes vitals. Tot i això, cal tenir en compte que el fet de criticar el sistema establert fent un ús públic de la raó no porta al llibertinatge de no complir amb els deures i obligacions de tot ciutadà, és a dir, fent servir terminologia anàloga: un ús privat de la raó.

Proposo des d'aquestes humils línies la incentivació dels pensaments individuals (que no individualistes ja que estaríem una mica més aprop de la mala fe de l'article anterior). Cal que entre tots ens atrevim a pensar, funció inherent i fonamental en l'ésser humà, però sense oblidar que la crítica ha d'ésser usada de manera lliure i responsable, però també sense pors, tabús, entrebancs ni pressions de cap tipus. Fem entre tots un acte de responsabilitat i valorem la nostra actuació mitjançant el sedàs de la raó.



I com ja digué Sèneca fa uns quants anys (no molts): "Als que corren en un laberint, la seva mateixa velocitat els confón".


Últimament veig massa pilots de Fòrmula 1 passejant pel carrer...



I la cita del dia: "De res serveix córrer; millor és sortir a temps" La Fontaine

La mala fe

Apreciats bloggers, sí, avui toca el segon escrit. I és religiós. Així que creients i no creients, esteu obligats a llegir-lo, imprimir-lo i llavors la segona opció és doble: estripar-lo i arxivar-lo al registre definitiu o penjar-lo a la vostra habitació com a acte de devoció envers el qui us escriu. També teniu l'opció no recomanable de no fer res de les tonteries exposades anteriorment.

La mala fe és inherent a l'ésser humà. Sí, ho és, malgrat que tothom s'ompli la boca dient que les persones no poden ser dolentes per naturalesa. L'individu, com a tal, procura per si mateix per imperatiu natural: és a dir, primer respira, menja i fa bategar el cor per si mateix, no pels demés. Partint d'aquesta base, ens serà fàcil relacionar actituds individuals envers el altres individus en allò que malanomenem grup. Un grup és una suma d'elements (segons el diccionari) amb certes característiques comunes que els percebem com una unitat. Bé, doncs em sembla interessant el fet de considerar la idea de "percebre". La percepció depèn de molts factors, ja siguin físics com emocionals, psicològics o naturals. Sovint hem sentit que l'aparença enganya; gran frase feta del costumari català que ens recorda que no tot és el que sembla ser.

I aquí volia arribar jo. Un grup, no és el que sembla. Segur que heu patit personalment les conseqüències de pertànyer a un grup i la particular idiosincràsia del mateix; exemples en sobren. Així, la pertinença a un grup no deixa de ser un acte més d'individualisme passat pel sedàs de la raó, a fi i efecte d'obtenir-ne algun tipus d'avantatge (incloc en aquesta particular definició els avantatges econòmics, de posició social com també tenir la consciència en pau mitjançant actes desinteressats, en tal cas, beneficis mentals, com també les consciències nacionals, beneficis a llarg termini).

Bé doncs, ara ja estem posicionats.

La mala fe és el producte de l'individualisme que tots portem dins, sobre, sota, al voltant... Tot es pot dissimular en més o menys grau depenent de com afecta les necessitats vitals de cadascú. Això d'anar amb el lliri a la mà és més producte de Sandro Rosell a FCB Confidencial que no pas una realitat fefaent. A l'hora de la veritat, tothom aprofita qualsevol oportunitat per conspirar en contra del veí. I això és el principi de l'economia i el seu gran motor: la inflació. I si en l'àmbit privat la mala fe s'anomena competència, en l'àmbit públic més valdria anomenar-la estafa o corrupció, i personalment m'agrada referir-m'hi com a "munyiment de vaca fins que queda tísica".

I és en aquest punt, on les decisions individualistes afecten al col·lectiu quan la paciència d'un servidor comença a escassejar.

Em sap greu no poder fer públiques les fonts de què disposo sobre els dos casos que vull comentar.

- Recepta 1: Tàrtar d'automòbils amb milfulls de rebuts i salsa de la iaia: Certa empresa dedicada al món dels aparcaments vol apujar tarifes. L'estudi encarregat demostra que les tarifes que s'apliquen són les cinquenes més cares de Catalunya per oferir aquest servei. L'empresa, davant la negativa de l'ens públic en qüestió d'encarir la tarifa, envia certa documentació argumentant el perquè de la petició. I aquí, amics i amigues, entra la MALA FE. Estudiant les dades hom pot adonar-se'n que estan manipulades i que provenen de dues bases de dades diferents. Requerits sobre el tema, l'empresa decideix enviar noves dades i desqualificar argumentant MALA FE a l'ens públic en l'acusació indirecta d'oblit, error o directament MANIPULACIÓ. Tot adornat amb una mica de salseta de la iaia, que tampoc se'n deu anar de buit i que té més coses a dir de les que aparenta en aquest sarau.

L'interès dels uns en fotre als demés. Per seguir respirant jo, menjant, anant de vacances, 10000 persones poden pagar per un servei que no ho val i que, a sobre, és abusiu i de baixa qualitat.


- Recepta 2: Suc de canonades amb mousse d'algues i maionesa: Certa empresa dedicada al món de la distribució d'aigua potable vol fer revisió tarifària. Argumenten que la qualitat de l'aigua és molt bona i que s'ha de pagar més. També inclouen certes despeses que no tenen però que computen com també certs costs de canvi de nom de comptadors (despesa que va a càrrec del client). Tot lligat amb una maionesa d'interessos particulars i possibles comissions pel mig.

Cal recordar l'historial d'aquesta empresa a l'hora de fer comptabilitat creativa i els múltiples intents d'estafa que tots els seus clients ens veiem sotmesos a acceptar.



Desenganyem-nos. Som únics perquè ens diferenciem dels demés, però aquesta és la nostra mateixa condemna a l'individualisme que ens porta massa sovint a l'extrem del que anomenem "la mala fe". Amén.



I la cita del dia: "És de necis arrancar-se els cabells en moments d'aflicció; com si aquesta pogués ésser alleugerada per la calvície" Ciceró

I la segona cita el dia: "Amb les pedres que els crítics et llancen, ben bé podries erigir-te un monument" Kant

El teorema del 9 substitueix la regla del 3

Benvinguts i benvingudes a aquest petit espai de col·loqui i tertúlia informativa sobre la més pura i absurda actualitat. No pretén ser una pàgina ambiciosa, però sí que s'intentarà que tots els visitants almenys sortiu amb alguna reflexió sobre el món que ens envolta, de la més rabiosa actualitat o del més antic proverbi xinès. La creació d'aquesta pàgina respon a una necessitat que he anat observant mentre donava classes de matemàtiques a certs noiets: la necessitat d'evolucionar mentalment. Sembla mentida però, encara ara, a les escoles s'ensenya la regla del 3, magnífica eina sense fonament matemàtic de cap tipus emprada des de l'alumne més petit fins al gran empresari del sector per fer un càlcul ràpid. 80 anys d'evolució educativa i estem al mateix lloc. Com es pot canviar la societat sense evolucionar l'educació? Les matemàtiques han evolucionat, evolucionen i seguiran evolucionant. Per tant, des de la meva humil posició, em permeto de fer evolucionar la regla del 3 d'una manera humorística, sarcàstica i, fins a cert punt, irracional.


ACLARACIÓ: Encara que a vegades es publiquin tonteries, no és, ni molt menys, una pàgina d'humor.


I la cita del dia: "Tu proposa-li aviam què ens poden oferir, però que no sigui com el FESTCAT"

I la resposta: "Clar, clar, nosaltres donem crèdits fent formació i no menjant paella... U_U"