La picaresca de la gent a l'hora de guanyar quatre duros és directament proporcional a la falta de principis amb el que els guanyen: sembla com si tenir una feina legal no omplís prou ni les ànsies de protagonisme ni la quota de delinqüència mensual. Un radar de possibles negocis fraudulents, un nas extremadament fi (de gos per exemple), un transtorn psicòtic envers certes activitats de dubtosa moralitat... Només així puc trobar alguna raó a tot el que contemplo cada vegada que vull anar a veure un partit del Barça al Camp Nou. Les següents línies són el relat/crònica/homenatge culé a Gabriel García Márquez (compte, no és el Gabri ni el fill del Gabri i del Rafa Márquez!!).
Aquesta és la Crònica d'una estafa anunciada.
El dia en que volia anar al futbol, en Meister va sortir de la Universitat a les 6.30 de la tarda per esperar a taquilles si quedava alguna entrada econòmica. Havia somiat que atravessava la zona comercial de l'estadi mentre plovia lleugerament, i per un instant fou feliç en el somni, però quan es va despertar es va sentir esquitxat per complet per cagades d'ocells. "Sempre somiava amb l'estadi" em va dir la Núria, la seva xicota, pensant en 2 anys de visites a l'entorn del camp d'aquell dimecres certament molt grat. "La setmana anterior havia somiat que anava sol a comprar les entrades i que no es trobava cap revenedor entre les taquilles", em va dir. Tenia una reputació molt ben guanyada d'intèrpret certera dels somnis aliens, sempre que li expliquessin en dejú, però no havia pas advertit cap bon auguri en aquests dos somnis del seu xicot, ni en altres somnis amb entrades, revenedors ni estadis que ell li havia explicat els matins abans que precediren l'excursió al futbol.
Tampoc en Meister va reconèixer el presagi. Havia dormit poc i malament, sense treure's la roba, i va despertar-se amb mal de cap i amb un sediment de coure al paladar, i els va interpretar com estralls naturals de la festa del kebap que s'havia perllongat fins després de la mitja nit. Encara més: les moltes persones que va trobar des que va sortir de la Universitat a les 6.30 fins que fou assaltat com un gelat al pati d'un col·legi una mitja hora després, el recordaven una mica endormiscat però de bon humor, i a tots els va recordar casualment que era un dia molt bonic (i que fotia molta calor). Ningú estava segur de si es referia a l'estat del temps o del barcelonisme en general. Molts coincidien en el record de que era una tarda radiant amb una brisa de mar que arribava des de la Zona Franca, com era de pensar que ho fós en un bon setembre de la nostra època. Però la majoria estava d'acord en que era un temps fúnebre, amb un cel que s'anava ennuvolant i una densa olor de marihuana, i que en l'instant en que va trepitjar l'entorn de l'estadi va començar a caure una pluja fina com la que havia somiat.
[...]
Va caminar més de cent metres per donar la volta completa al camp i entrar per la porta de la galeria comercial. Va tenir encara prou lucidesa per no anar per les taquilles exteriors, que era el lloc on més revenedors hi havia, sinó que va entrar per l'accés del pàrquing. Ningú se n'havia adonat del que acabava de passar a 20 passos d'aquella porta. "Vam sentir els crits -em van comentar-, però vam pensar que era un grup de guiris". Començaven a berenar quan van veure entrar a en Meister amb cara d'esmaperdut portant a les mans un plec amb tres entrades pel partit del vespre. Després va comentar: "el que no puc oblidar mai és aquest terrible acte merdós de deslleialtat en aquest ambient d'impunitat". Però algú altre, possiblement algú despistat, va explicar que en Meister caminava amb la fermesa de sempre, medint bé els passos, i que el seu rostre d'emprenyat amb les ulleres de sol i el cabell esbojarrat estava més bell que mai. Al passar per davant de la zona de revenedors, ja amb les entrades en possessió, els va somriure, i va seguir a través de l'eixam d'estafadors de segona fila fins a la sortida posterior del recinte. Es van quedar paralitzats al veure que hi havia algú amb suficients principis i morro per plantar-los cara, altre cop lamentablement. "Ens vam quedar paralitzats de l'ensurt", deurien comentar. LaNúria acabava de tornar de la Universitat la mateixa tarda del dimecres, ordenant una mica el desastre en que havia convertit el Meister la taula del menjador per dinar, i el va veure entrar per la porta del pis buscant amb pas ferm el rumb de la seva habitació.
- Meister, nen - li va cridar-, què et passa?!
En Meister, amb la mateixa cara d'esmaperdut d'abans, ni l'havia vista.
- Ja hi han tornat, sempre hi tornen, la mare que els va parir!
Va fotre's un bon cop a l'espatlla amb el marc de la porta, però es va incorporar a l'instant. "Fins i tot va tenir la cura de recordar-se'n de la mare i l'àvia de tots els revenedors que havia vist", em va dir la Núria.
Després va entrar a la seva habitació per la finestra del balcó, que estava oberta des de les sis del matí ventilant-se, i indignat va caure de morros sobre el llit.
FI
Em callo tots els qualificatius que dedicaria gustosament a aquesta gent que es fa el negoci de la seva vida amb la revenda dels carnets i entrades. Gràcies a ells jo la pago més cara, o no puc accedir a un abonament a un seient des del que fervorosament animaria els colors del meu equip. A tot això, només vull recordar el que em va dir un d'aquests individus: "eh, y tú qué, quieres entradas?". Poseu-hi veu de yonki fumat perdut amb roba estripada i uns ulls de vidriosos i sabreu com és l'ambient del camp nou quan les taquilles estan obertes. Sembla increïble que mentre estàs intentant comprar una entrada a la taquilla et vingui un revenedor allí a la vora a dir-te que et ven el mateix que estàs comprant per 10€ menys... Sort que encara tinc principis i gens de mandra de fotre el mateix discurs una vegada i una altra als revenedors cada vegada que vaig a comprar entrades. Sort que el partit es va merèixer l'enrabiada vespertina.
I la cita del dia: "Com més gent conec, millor em cauen els Corleone" Maruja Torres
Aquesta és la Crònica d'una estafa anunciada.
El dia en que volia anar al futbol, en Meister va sortir de la Universitat a les 6.30 de la tarda per esperar a taquilles si quedava alguna entrada econòmica. Havia somiat que atravessava la zona comercial de l'estadi mentre plovia lleugerament, i per un instant fou feliç en el somni, però quan es va despertar es va sentir esquitxat per complet per cagades d'ocells. "Sempre somiava amb l'estadi" em va dir la Núria, la seva xicota, pensant en 2 anys de visites a l'entorn del camp d'aquell dimecres certament molt grat. "La setmana anterior havia somiat que anava sol a comprar les entrades i que no es trobava cap revenedor entre les taquilles", em va dir. Tenia una reputació molt ben guanyada d'intèrpret certera dels somnis aliens, sempre que li expliquessin en dejú, però no havia pas advertit cap bon auguri en aquests dos somnis del seu xicot, ni en altres somnis amb entrades, revenedors ni estadis que ell li havia explicat els matins abans que precediren l'excursió al futbol.
Tampoc en Meister va reconèixer el presagi. Havia dormit poc i malament, sense treure's la roba, i va despertar-se amb mal de cap i amb un sediment de coure al paladar, i els va interpretar com estralls naturals de la festa del kebap que s'havia perllongat fins després de la mitja nit. Encara més: les moltes persones que va trobar des que va sortir de la Universitat a les 6.30 fins que fou assaltat com un gelat al pati d'un col·legi una mitja hora després, el recordaven una mica endormiscat però de bon humor, i a tots els va recordar casualment que era un dia molt bonic (i que fotia molta calor). Ningú estava segur de si es referia a l'estat del temps o del barcelonisme en general. Molts coincidien en el record de que era una tarda radiant amb una brisa de mar que arribava des de la Zona Franca, com era de pensar que ho fós en un bon setembre de la nostra època. Però la majoria estava d'acord en que era un temps fúnebre, amb un cel que s'anava ennuvolant i una densa olor de marihuana, i que en l'instant en que va trepitjar l'entorn de l'estadi va començar a caure una pluja fina com la que havia somiat.
[...]
Va caminar més de cent metres per donar la volta completa al camp i entrar per la porta de la galeria comercial. Va tenir encara prou lucidesa per no anar per les taquilles exteriors, que era el lloc on més revenedors hi havia, sinó que va entrar per l'accés del pàrquing. Ningú se n'havia adonat del que acabava de passar a 20 passos d'aquella porta. "Vam sentir els crits -em van comentar-, però vam pensar que era un grup de guiris". Començaven a berenar quan van veure entrar a en Meister amb cara d'esmaperdut portant a les mans un plec amb tres entrades pel partit del vespre. Després va comentar: "el que no puc oblidar mai és aquest terrible acte merdós de deslleialtat en aquest ambient d'impunitat". Però algú altre, possiblement algú despistat, va explicar que en Meister caminava amb la fermesa de sempre, medint bé els passos, i que el seu rostre d'emprenyat amb les ulleres de sol i el cabell esbojarrat estava més bell que mai. Al passar per davant de la zona de revenedors, ja amb les entrades en possessió, els va somriure, i va seguir a través de l'eixam d'estafadors de segona fila fins a la sortida posterior del recinte. Es van quedar paralitzats al veure que hi havia algú amb suficients principis i morro per plantar-los cara, altre cop lamentablement. "Ens vam quedar paralitzats de l'ensurt", deurien comentar. LaNúria acabava de tornar de la Universitat la mateixa tarda del dimecres, ordenant una mica el desastre en que havia convertit el Meister la taula del menjador per dinar, i el va veure entrar per la porta del pis buscant amb pas ferm el rumb de la seva habitació.
- Meister, nen - li va cridar-, què et passa?!
En Meister, amb la mateixa cara d'esmaperdut d'abans, ni l'havia vista.
- Ja hi han tornat, sempre hi tornen, la mare que els va parir!
Va fotre's un bon cop a l'espatlla amb el marc de la porta, però es va incorporar a l'instant. "Fins i tot va tenir la cura de recordar-se'n de la mare i l'àvia de tots els revenedors que havia vist", em va dir la Núria.
Després va entrar a la seva habitació per la finestra del balcó, que estava oberta des de les sis del matí ventilant-se, i indignat va caure de morros sobre el llit.
FI
Em callo tots els qualificatius que dedicaria gustosament a aquesta gent que es fa el negoci de la seva vida amb la revenda dels carnets i entrades. Gràcies a ells jo la pago més cara, o no puc accedir a un abonament a un seient des del que fervorosament animaria els colors del meu equip. A tot això, només vull recordar el que em va dir un d'aquests individus: "eh, y tú qué, quieres entradas?". Poseu-hi veu de yonki fumat perdut amb roba estripada i uns ulls de vidriosos i sabreu com és l'ambient del camp nou quan les taquilles estan obertes. Sembla increïble que mentre estàs intentant comprar una entrada a la taquilla et vingui un revenedor allí a la vora a dir-te que et ven el mateix que estàs comprant per 10€ menys... Sort que encara tinc principis i gens de mandra de fotre el mateix discurs una vegada i una altra als revenedors cada vegada que vaig a comprar entrades. Sort que el partit es va merèixer l'enrabiada vespertina.
I la cita del dia: "Com més gent conec, millor em cauen els Corleone" Maruja Torres
Escrits
1 comentaris:
Publica un comentari